Divendres aquest diari ens anunciava la imminent arribada del nou llibre d’en Jordi Casamajó. A mesura que anava llegint la crònica firmada pel meu amic Andrés m’anava enaiguant, o el que és el mateix, augmentava el desig d’impregnar-me del devessall de pensament màgic que el polifacètic autor ha aplegat en aquest volum. Cap al final de l’article es feia esment a diferents plantes i algun fong, com la carrerola de bruixa. El cronista ens demanava: I si la màgia funciona? De ben segur, per a molts, distingir una carrerola de bruixa d’una de comestible pot semblar màgic. No se n’ha de fer broma i cal identificar-los bé, els bolets. En tot cas, la carrerola més popular, la comestible –de fet, tots els bolets són comestibles, si més no un cop, però millor no comprovar-ho– és coneguda per molts altres noms, com cama-sec, moixeriga, carrereta, rengleret... En francès rep el nom de bouton de guêtres, “botó de les polaines”, entre d’altres. Com a curiositat, i ja que hem parlat de noms en francès de bolets, no em puc estar d’apuntar que el pet de llop es coneix com a vesse-de-loup, “llufa de llop”. La resposta a tan subtil diferència cal demanar-la, no ho dubtin, al vent, com canta Bob Dylan.
Per sort, Carl von Linné va crear la taxonomia. Un mètode que, fins ara, s’ha utilitzat per classificar i anomenar els éssers vius en llatí. Seguint aquest sistema, l’anglès James Bolton va descriure i batejar la carrerola com a Marasmius oreades. Un italià, Pier Antonio Micheli, es va cuidar de donar nom a la família dels pets de llop, Lycoperdon. Com que tots els noms tenen una etimologia, si busquem la de Lycoperdon ens remetrà a lykos, terme del grec clàssic que dona nom al llop, i a pérdon, del grec petar. En aquest exemple, els noms populars, fins i tot de dues llengües distintes, s’assemblen molt al científic; tret, això sí, de la petita diferència ja comentada en la intensitat i el soroll del vent. Que la carrerola fos batejada com a Marasmius oreades ja no resulta tan evident. Per una banda marasmós, provinent del grec, ens defineix alguna cosa extremadament prima, fet que ens remet al cama-sec. Una particularitat que descriu prou bé tota aquesta família de bolets. Per l’altra, el nom de l’espècie, oreades, cal buscar-lo en les Orèades, nom de les nimfes protectores de les muntanyes en la mitologia grega. Imagino que Bolton, en el moment de triar aquest nom, es va fixar en les rotllanes que formen les carreroles en els prats on creixen, que també són conegudes com a anells de fades –si més no, en anglès– i com a cercles de bruixes. Desconec si va tenir la sort de tastar-les abans de batejar-les i si això el va refermar en el nom del bolet. En tot cas, cada cop que puc gaudir d’un fricandó amb moixerigues o d’una truita de carreretes ben preparada, la pregunta que ens adreçava l’Andrés es respon tota sola. Sí, la màgia –en aquest cas, amb l’ajuda de les Orèades– resulta que funciona.