Fa temps ja, hi havia una publicitat d’un cotxe on Bruce Lee ens aconsellava que fóssim l’aigua, que ens deixéssim portar i fluíssim amb el corrent. Sembla fàcil, però a la pràctica no ho és tant. Els éssers humans som animals de costums. Ens acostumem pràcticament a qualsevol cosa, és igual si és una cosa bona o dolenta, amb totes les conseqüències que això comporta. El problema és que moltes vegades, aquest costum fa que la nostra vida estigui condicionada per factors que ens emmalalteixen, i quan la nostra vida està condicionada, perdem el control. És cert que hi ha circumstàncies, sobretot externes, que no sempre es poden controlar i, en un punt, està bé que així sigui, és el que fa que la vida sigui meravellosa: mai saps què et pots trobar molt a la cantonada.

La qüestió és quan el que ens condiciona ens paralitza, o pitjor fins i tot, quan ens instal·la en certa comoditat que no necessàriament és positiva. I el gran problema d’estar immersos en aquesta situació és que acabem pensant que les coses estan bé tal com estan, sempre. Perquè és en aquest moment quan ens petrifiquem i perdem la versatilitat.

És en aquest moment quan volem que tot continuï de la mateixa manera i que absolutament res canviï i aquí, deixem de fluir. Al final, entrem en una espiral perillosa que es diu obsessió. Per les coses, per les persones, per les situacions, tot val mentre mantinguem l’statu quo inalterable.

La definició d’obsessió és idea fixa o recurrent que condiciona una determinada actitud. Sembla que és un gran mal del nostre temps, perquè ens obsessionem per mantenir relacions, que ara es denominen tòxiques, per mantenir treballs que no ens permeten desenvolupar el nostre potencial o ens treuen temps per a viure. I fa la sensació que no som conscients, per la qual cosa resulta complicat trobar una sortida. Si tenim la sort de diagnosticar el problema, llavors apareix la resistència al canvi i ens murmura a cau d’orella, i ens aconsella no moure cap fitxa, no fos cas  que el tauler de joc es transformi. I és aquí on eternitzem la rutina, sense qüestionar-la, i prenent-la gairebé com un manament.

Però no tot està perdut. Fa poc vaig trobar una frase per a la vida que em sembla boníssima: Quan t’adonis que t’has equivocat de tren, baixa a la pròxima estació, perquè com més tardes a baixar, més car serà el passatge de tornada.

Encara que soni fàcil, i probablement banal dir-ho, no tinguem por de viure, perquè només hi ha una veritat que no es pot obviar: tindrem una única vida fins que es demostri el contrari. El viatge pot ser una aventura i de cada situació es pot aprendre alguna cosa, bona o dolenta, però aprenentatge, al cap i a la fi. Perquè no hi ha res pitjor que sentir-se peix i tancar un mateix la seva pròpia aixeta.