Estaríem d’acord, almenys en teoria, que el difícil i complicat art d’educar és responsabilitat compartida, obligació conjunta. Tanmateix, certament o magnificant un cúmul de vivències, percebo a segona ensenyança un professorat queixós de manca de cooperació de moltes famílies, un nombre creixent d’alumnes amb dificultats importants d’aprenentatge i més progenitors que culpen els ensenyants, els establiments escolars o el sistema dels problemes dels seus fills. A mesura que el reconeixement de la professió minva, el conflicte surt. Es dona una suma de factors adversos: alumnes dissidents, desafiants o desinteressats; pares agressius, impotents o dimissionaris; docents en situació de pressió constant, desorientats i qüestionats, direccions que es veuen desbordades per les circumstàncies i actuen a la defensiva, i administradors que encaixen malament les crítiques, no prestigien el mestratge, escolten poc la comunitat educativa i no proporcionen prou recursos per aproximar-nos a l’ideal de formació global que seria desitjable per a les generacions que pugen tan mal acomodades a la llei augmentada del mínim esforç.
Hem passat en poques dècades de la idolatria excessiva dels pedagogs a una hostilitat que obstaculitza l’assoliment de l’objectiu final. Això es veu incrementat pels efectes nocius de l’ús massiu de tecnologia superficial i informació falsa o creada per mitjans artificials. Encara no gestionem bé una infinitat d’oportunitats que més aviat esdevenen noses que distorsionen la consideració del coneixement, l’experiència i els valors humans. I triomfen referents trivials: posem els casos de plataformes que exalten la ignorància i la fama efímera i de continguts digitals banals que creen addiccions mentre engreixen l’algoritme. Són escombraries consumides amb avidesa i desmesura, productes virtuals als quals els adolescents dediquen molts més esforços que no pas a estudiar. En aquest context poc propici, la dedicació a la tasca docent es torna heroica: cal atraure l’interès per matèries que se suposava que per si soles ja afavorien la motivació a aprendre.
Els joves arribaran a l’edat adulta carregats de les conviccions, els descobriments i les competències que ara desenvolupen. Els qui els acompanyem en el procés hem de fer-los més partícips de l’exercici propi, despertar en ells discerniment i curiositat, explicar-los els motius, predicar amb l’exemple. Depenem de la col·laboració, la confiança, el suport i l’afany de tothom. I, malgrat tot, comencem un nou curs amb il·lusió i energies renovades, convençuts per la nostra vocació que trobarem bones maneres, invertint-hi el temps que faci falta, de dotar de ple sentit paraules com ara assimilar, rectificar, avançar, oferir, integrar, discrepar o raonar. I que sabrem ajudar els futurs emprenedors, treballadors entusiastes, tècnics qualificats, científics creatius… a estimar la vida i el món reals.