Començar un any s’assembla a desembolicar un regal de Reis o a obrir una porta cap a un temps nou. Acabo de passar per la porta d’embarcament de l’avió de tornada cap a casa des de la meravellosa Roma. Els aeroports, que a la imaginació conserven l’aire de portes cap al cel envoltades de glamur i promeses de viatges fantàstics, en algun moment, quan hi ets dins, prenen un cert aire de sala d’interrogatoris. Sort que després, quan arribes a lloc, te n’oblides, però mentre ets allà has de resseguir llargues cues dirigides per treballadors uniformats que amb aire de gos d’atura i esperit pastoral et fan anar d’aquí cap allà amb cops de mans i uns “per favor” que fan més aviat por. Sense oblidar que són l’únic lloc del món on si et descuides pots acabar mig despullat en públic. Enlloc més et fan descalçar i treure’t el cinturó i has de desfilar per sota d’un arc ensenyant els forats dels mitjons i aguantant-te els pantalons perquè no et caiguin. Tu intentes mantenir el bon estil i la prestància, que tornes de Roma, coi, però com costa! L’únic recés gloriós de l’experiència de vol és quan després d’una estona fent cua dret com un estaquirot, entres a l’avió i et saluden amb un “buona sera” que et sona a música celestial i et reconcilia momentàniament amb la vida, fins que vas per asseure’t i comproves que els teus pares et van portar al món amb una llargària de cames molt superior a les expectatives del dissenyador de l’avió.

He anat a Roma per fer moltes coses, però una d’elles ha sigut creuar la Porta Santa del Jubileu que va obrir el Papa Francesc la nit de Nadal a la basílica de Sant Pere del Vaticà. Una porta que s’obre només cada vint-i-cinc anys bé s’hauria de mirar de passar.
Voltant per Roma amb els fills adolescents pensem en totes les portes que pensem creuar aquest any que tot just comença. Portes d’escoles, d’universitats, de biblioteques, de cinemes, de perruqueries, de sales de concerts, d’estacions de tren, de botigues, de museus, de restaurants, de cases d’amics. Les portes que creuem ens perfilen i ens defineixen perquè quan en sortim no som mai ben bé la mateixa persona que érem quan hi havíem entrat. La millor porta de totes, per tancar-la quan busques protecció i repòs, la porta de casa teva. El meu fill gran es mirava les petites tendes de campanya que hi ha encaixonades entre les columnes imponents de la plaça de Sant Pere on viu gent sense casa, i es lamentava de la tristesa i la por que deus sentir quan arriba la nit i no tens cap porta per tancar rere teu.

N’hi ha d’altres, de portes, que no voldríem que se’ns tanquessin mai. Aquella porta als morros quan fa estona que esperes per entrar en algun lloc però pel teu cap verd t’hi has presentat massa tard. Les portes dels trens que s’enduen algú que estimes i que tardaràs temps a tornar a veure. Les portes que se’t tanquen quan vols entrar a estudiar una carrera però no tens prou nota de tall o quan et vols presentar a un edicte i resulta que no compleixes els requisits. També hi ha una porta que no et fa gaire il·lusió que t’ensenyin: la que t’assenyalen els caps especialment cruels amb la cantarella odiosa que se’ls posa als desgraciats quan et diuen: “Si no estàs content, ja saps on és la porta”.

Avui se’ns obriran les portes de les escoles i dels instituts i alumnes i professors les creuarem tot estrenant els regals que ens han portat els Reis i acabant de pair els torrons amb aquella enyorança de les vacances però alhora confiant i esperant que l’any que comença serà millor que el que acaba. Els alumnes més brillants i aplicats i els professors més entretinguts i benèvols. Obrim les portes de bat a bat, que passi l’aire, que entri l’amor i en surti el mal averany. Que tinguem sort.