Arriba la tardor amb els seus grocs i taronges al·lucinants i marejadors de tan bonics, i, uns dies abans de l’esclat de les festes de Nadal, que ompliran tots els carrers de llum, el cor dels nens i nenes d’il·lusió i els calaixos dels comerciants de calerons, arriba la humil Castanyada. 
La Castanyada, dius? Mira que n’ets, d’antiga. Ai, no, que ara la castanyera ja està jubilada, retirada, passada a millor vida, on vas a parar! Aquelles disfresses fetes amb roba de mocador de farcell, aquelles galtones vermelles una mica mascarades de fum, no, dona, no, això ja no es porta. En el país del Shopping Festival, on vas amb una cosa tan rància i passada de moda com una senyora d’edat avançada torrant castanyes i moniatos? Aquí el que toca és un bon Halloween per alegrar el cor de les criatures i el jovent. Fora els mocadors de farcell i vinga tots a disfressar-nos de morts, de fantasmes, de zombis, de pallassos diabòlics i de bruixes sexis. I les castanyes i els panellets? Au, va! Que no t’ha dit el metge que són indigestos i els pinyons van a preu d’or? Fora, fora. Tu buida un parell de carbasses, fes un bon puré i menja’t un grapat de galetes d’aquelles de coloraines amb forma d’esquelet i ja faràs el fet. A la padrina, que pretén portar la nena al cementiri per enllustrar la làpida de l’avi i portar-li un ram de flors, digues-li que hi vagi ella sola, que encara ens traumatitzarà la pobra criatura i que en lloc d’anar a somicar al cementiri faci el favor d’acompanyar-la al túnel del terror, que hi aniria jo però no hi puc anar que avui tinc la Festa Mortífera de Fantasmes Ensangonats amb els del gimnàs.
No et pots fer gran, és una desgràcia, ja ho veureu quan us hi trobeu. Una de les pitjors calamitats que et passen és que et trobes enyorant fins i tot les coses que més t’anguniejaven quan eres jove. A la remota Seu d’Urgell dels anys vuitanta una de les setmanes que més em costava de passar era precisament la de Tots Sants. Tocava comprar flors, anar al cementiri amb el meu pare, veure’l enfilat en una escala que en aquell moment em semblava que arribava fins al cel i patir, patir, patir. Quan ets petit no és el millor pla, no. Segurament hauria preferit passar la tarda en un túnel del terror vestida de zombi. Aquests dies de l’any, que ja els celtes molts anys abans de Crist anomenaven Samhain, donen la benvinguda a la foscor i a la nit i provoquen que la porta de l’altre món s’obri i els morts vinguin al món dels vius. D’això es tracta. De la visita, de la unió indeslligable entre els que han mort i els que encara estem vius. Els nostres avantpassats, i nosaltres fins fa pocs anys, ho celebràvem a la manera greu, fent tocar campanes, reunint-nos a la vora del foc, anant a resar algun parenostre al cementiri per als morts que estimem i trobem a faltar, menjant castanyes i panellets i fent algun glopet de moscatell per recuperar forces davant tanta tristor i tanta mort. Potser no era el dia més divertit de l’any sinó un dels més angoixants, perquè a qui més qui menys algú que estimes se t’ha escapat d’entre les mans i ja no és al teu costat sinó de l’altra banda de la porta i el trobes a faltar molt. Avui, gràcies als amics americans i a l’ànsia d’infantilisme i diversió que ho inunda tot, fins i tot aquests dies que haurien de ser de pena i d’enyorança s’han convertit en un guirigall de riures, bestieses i disfresses estrafolàries. Res a dir, cadascú per on l’enfili, potser ja està bé que s’hagi abolit la tristesa lligada a la celebració del dia de Tots Sants. Llàstima que el que encara no haguem pogut abolir, per més carbasses que il·luminem i més ullals ensangonats que ens pintem a la cara, sigui la tristesa i l’enyorança pels que ja no hi són. Al cel siguin.