Hirayama neteja vàters a Tokyo. La seva vida és, essencialment, rutinària. Cada dia es lleva, remulla el seu petit viver arborícola, es renta les dents i la cara, pren un cafè de llauna, puja a la furgoneta i endega el dia amb un casset de Patti Smith, Lou Reed o Van Morrison. Fa una parada per dinar un entrepà mentre contempla els arbres d’un jardí que voreja un temple, fotografia l’efecte de la llum als arbres, segueix amb la feina i, quan acaba, torna a casa, pren la bicicleta i acut a un establiment de banys per rentar-se i, a continuació, se’n va a sopar a un restaurant d’estació de metro. En tornar de nou a casa s’estira al futon, sobre el tatami, i llegeix William Faulkner o Patricia Highsmith fins que s’adorm. 
La història de Hirayama l’explica Wim Wenders a Perfect days, amb guió del mateix Wenders en col·laboració amb Takuma Takasaki i interpretació de Koji Yakusho. La pel·lícula és contemplativa, però no està lliure de conflicte. La podem llegir des d’aquest exclusiu angle, és cert, ja que la primera part gira al voltant dels dies que van passant amb una rutina tan marcada com la que he descrit més amunt. A partir d’un moment, però, sovintegen els visitants de la vida de l’aparent solitari. Companys de feina, familiars i personatges satèl·lit que ronden l’univers de Hirayama. I és que pel to, per la contemplació, pel somriure del personatge davant del més nimi canvi d’ambient o davant la interrogació sobre las seva pròpia feina, es diria que Hirayama és feliç en aquesta solitud. Però les coses no sempre són tan fàcils. 
Em fa la impressió que el protagonista escull la seva soledat, i que ho fa perquè ha estat rebel –el seu gaudi amb clàssics del rock i les pistes que Wenders col·loca a la història, amb familiars propers, així ho indicarien–, perquè ha sortit del lloc que li pertocava per extracció social –i això, al Japó, és certament determinant–, perquè la seva vida va més enllà de la feina per la qual el paguen –i que realitza amb un sentit ètic insuperable– i, sobretot, perquè és conscient de la irreductibilitat de la vida al salari i interactua amb el temps, l’espai i les persones tal com li són donats. Aquesta manera de ser provoca, alhora, que no sigui aliè a la desgràcia dels altres, que va carregant fins a l’escena final, on el personatge mira a la càmera frontalment, en un dels seus desplaçaments rutinaris, amb els acords de fons, i on l’emoció troba per fi una sortida llagrimosa que ens interroga: és el mal aliè o la pròpia soledat la font d’aquella tristesa sobtada?
La pel·lícula de Wenders la trobo deliciosa èticament i estèticament parlant, és una d’aquelles pel·lícules en què es vol viure, on tot és familiar i lleugerament exòtic, i tot i el desesperant final –aquesta història no té pietat amb el seu protagonista– convida a posar al seu lloc allò que ens passa, a contemplar el dia a dia i l’entorn més proper amb ulls nous, menys viciats.