Convençut que la seva estirp era àuria, lluny de l’estofa de les altres aus del corral, passejava amb aires de grandesa, sempre ufanós. Exhibia un plomatge bronzejat que brillava quan sortia al badiu. I l’accent exòtic del cloqueig tornava bojos capons, gais i moltes gallines, i provocava l’enveja de súbdits vulgars de raça autòctona, que mostraven la tírria que li tenien fent ganyotes de menyspreu dissimulades en anar a joc a posta de sol.
Cada matí el gall dindi marcava territori, copulava a discreció i picotejava les millors menges. No hi havia manera de sotmetre’l. L’únic que havia provat de desafiar-lo, un faisà robust, vistós, intrèpid i imprudent, acabà guerxo i vagava desesmat pels racons.
L’indiot conjuminava corpulència innata, coratge i vanitat. Extremament valent, mai no defugia ningun repte, per majúscul que fos. Afrontava qualsevol perill sense por, també els dels humans. Tres galls blancs temien els impulsos del sobirà bru i no capien la fama de bell i bon jan. El patrici seduïa fasiànids innocents i sensibles presumint i senyorejant, i això ofenia i exasperava plebeus disconformes. En comptes d’avergonyir-se de tenir la cara i el coll nus i vermells, s’alçava, inflava el pit, estirava les extremitats i estenia la cua clapada. La veritat és que feia goig, tant les potes llargues com el moc erecte el distingien. Tanmateix, els atractius duien un mal fat: la masovera el veia desplomat rostint-se al forn.
I s’esdevingué que alguns mascles d’origen humil de l’aviram decidiren que s’havia de subvertir la llei natural i se’ls acudí enfrontar-s’hi en lluita desigual i donar-li tacó per tal d’atuir-lo, desfigurar-lo i abaixar-li els fums. Una tarda rúfola que anunciava l’hivern s’apostaren als costats de la portella de l’eixida i l’esperaren confiats fins que l’atemptat se n’anà en orris, puix que el dèspota s’escapolí de l’escomesa reunint habilitat i gallardia. Un cop a camp obert, els conspiradors es dispersaren fent mostra de covardia. Sols aconseguiren que l’indià dupliqués la fatxenderia i prengués precaucions; per exemple, d’ençà d’aquella feta andarejava rodejat d’una escorta de polles admiradores incondicionals. Però un jove rebel de cresta dreta que es moria de gelosia ideà un pla que tampoc resultà.
La nit de Nadal se li abraonaren sis sediciosos a traïció i s’hi acarnissaren usant esperons, ungles i becs. Si bé les picades i les esgarrapades el malferiren, poc tingueren ocasió els agressors de cantar un quiquiriquic de victòria perquè de matinada, en observar-lo, el masover s’hi repensà: prepararia el clàssic pollastre farcit. El líder de la revolta, adés de ser empaitat i caçat, cap per avall, ans de rebre la ganivetada fatídica encara hagué d’entrellucar el titot, que s’estarrufava de goig. I, malgrat que la vigília de Reis li arribà l’hora suprema, el galant ocell fou durant el darrer tram de vida la bèstia més feliç del galliner.
