La política i l’empresa molt sovint es mouen per paràmetres, interessos i valors ben diferents. Tot i així, conviuen i s’acaben influint directament l’una a l’altra.  L’evolució, les darreres dècades, de l’empresa en àmbits com la sostenibilitat, la igualtat de gènere o la conciliació és el reflex d’una societat més preparada, igualitària i plural, i d’una creixent preocupació pels recursos naturals i el canvi climàtic.  Però, no hi ha dubte que l’empresa ha accelerat la integració de les demandes i inquietuds de la societat perquè ho han propiciat iniciatives legislatives nacionals i supranacionals. No ens enganyem, sense l’impuls legislatiu no s’hauria avançat tant en termes de bona governança, drets laborals o desenvolupament sostenible. 
Preocupa, i molt, com s’acabarà destil·lant la deriva populista de la política, i el perfil dels seus líders, al món de l’empresa. M’explico des de dos exemples i dues perspectives. 
Si ho miro des d’una visió més institucional, els darrers anys s’ha avançat en la conciliació de la legítima aspiració de  l’empresa i dels seus accionistes de créixer i guanyar diners, amb el compromís de fer-ho respectant i potenciant uns valors que es concreten en els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Fa 10 anys, el 2015, les Nacions Unides (ONU) van aprovar els ODS i van fer una crida a posar fi a la pobresa, a protegir i preservar el planeta, i a garantir la pau i la prosperitat de totes les persones. Els van definir com a objectius integrats, tots ells destinats a equilibrar la sostenibilitat social, econòmica i ambiental. L'ONU va insistir en la idea que assolir els ODS requeria la creativitat, el coneixement, la tecnologia i els recursos financers de tota la societat.
Tot i que pot semblar utòpica, la idea ha anat arrelant i cada cop més empreses estan incorporant els ODS als seus models de negoci i als seus procediments de governança. A mesura que passa el temps es constata que les empreses que es comprometen amb els ODS guanyen en notorietat entre els clients, milloren processos i productivitat, evolucionen tecnològicament més ràpid i tenen menys rotació entre els seus empleats. Per fer el pas, cal que propietaris i directius tinguin una consciència i un convenciment, però com deia, també cal suport en forma d’incentius legals i fiscals que ajudin a  accelerar la transformació. Aquesta simbiosi entre l’empresa i la voluntat política ha permès avançar en el sentit de les ODS. La qüestió és si, en l’escenari que es dibuixa al món, es mantindrà aquesta simbiosi els pròxims anys. Què succeirà si es va consolidant l’avenç implacable en el govern de molts països desenvolupats de propostes polítiques que neguen el canvi climàtic? O si s’imposen postulats que creuen que es pot assegurar el creixement econòmic i el benestar d’un país sense associar-lo a la prosperitat més enllà de les seves fronteres?
Si ho miro des de la perspectiva del lideratge també em preocupa. A la política s’estan imposant lideratges cridaners, autoritaris, irrespectuosos i grollers. Estratègicament simplistes i curtplacistes. Líders que creuen que el seu èxit, personal i individual, es convertirà en èxit col·lectiu, però no saben –o sí– que això no succeirà mai perquè no estan disposats a compartir-lo i l’han aconseguit a qualsevol preu. Líders que sota el paraigua de la sinceritat i, suposadament, la veritat absoluta porten a l’extrem el “jo soc autèntic, em mostro com soc i dic les coses tal com raja” quan en realitat volen dir “jo no escolto ningú que no em doni la raó”. És el que té debatre a cop de titular. Però, ens agradi o no, aquests lideratges guanyen eleccions. I si guanyen ens poden confondre i portar-nos a pensar que són exportables a l’empresa. Seria un gran error, un pas enrere per a treballadors i empresaris. Perdríem molts dels drets laborals assolits, retrocediríem en polítiques d’igualtat, tornaríem a organitzacions jerarquitzades i compartimentades, perdríem creativitat i treball en equip. Els líders que us dibuixava i que, és cert, estan triomfant en política, no potencien el treball transversal, el diàleg, la col·laboració i la millora de la productivitat des de la millora dels processos i la tecnologia. No volen que els contradiguin. La meritocràcia la basen en les hores a la feina i el silenci. Lideratges que no serveixen per a l’empresa d’avui. El populisme sembla que triomfa en política, però no arregla el compte d’explotació.