Un exemple preocupant de com el populisme pot distorsionar els fonaments de la justícia i el dret, així és com veig l’article Qui fa mal ha de pagar la factura, signat per Andorra Endavant. Lluny de defensar les víctimes, el text demostra desconeixement del nostre sistema legal.
La seva principal crítica és contra l’aixecament de la reserva a l’article 30 del Conveni d’Istanbul. El conveni marca que els Estats han de garantir a les víctimes de violència de gènere una indemnització adequada, i si l’agressor no pot pagar, l’Estat ha de fer-se'n càrrec de manera subsidiària. Aquesta previsió no eximeix en cap cas l’agressor de responsabilitat, ja que l’Estat pot reclamar-li l’import abonat mitjançant embargaments. La reserva andorrana a aquest article era una anomalia i la seva retirada no suposa impunitat per a l’agressor, sinó una garantia de reparació.
Andorra Endavant sembla desconèixer que el Codi de procediment penal andorrà, en els articles 112 a 119, ja preveu la possibilitat d’embargar béns de l’agressor durant la instrucció penal per assegurar el pagament de la responsabilitat civil. A més, una vegada dictada la sentència, en fase d’execució, el tribunal també pot ordenar l’embargament de béns per fer efectiu el pagament de la responsabilitat civil. Aquesta facultat d’embargament es manté durant tot el procediment fins a l’execució definitiva de la sentència. Per tant, suggerir que aixecar la reserva a l’article 30 implica que l’Estat "substitueix" l’agressor, és ignorar els mecanismes ja existents, que asseguren que l’agressor respondrà sempre que tingui béns, ara o en el futur. En tercer lloc, la proposta de fer treballar l’agressor insolvent per compensar la víctima és alarmant. El Tribunal Constitucional, en la seva sentència de 17 de gener del 2022 (causa 2021-1-PI), ja va declarar inconstitucional la pena de treballs en benefici de la comunitat si s’imposa sense el consentiment previ del condemnat. Aquesta figura, quan no és acceptada, constitueix un treball forçat i vulnera els drets de la persona. És una proposta que va en contra la Constitució, el Conveni Europeu de Drets Humans i el principi de dignitat humana. Proposar a més que les indemnitzacions es paguin a través d’un fons "alimentat pels agressors" és un exercici de fantasia legislativa. Si l’agressor és insolvent, com es pretén que hi contribueixi? La responsabilitat civil és personalíssima, i no es pot col·lectivitzar ni transferir a tercers que no tenen cap responsabilitat directa en els fets. Pretendre crear un fons permanent alimentat per sancions futures o multes és desconèixer el principi de responsabilitat individual del dret penal i civil.
Finalment, l’article proposa endurir la condemna per als qui no paguin la indemnització. Això ja és una realitat. L’article 62 del Codi Penal preveu que la suspensió de la pena privativa de llibertat pot quedar condicionada al pagament de la responsabilitat civil. Això vol dir que si el condemnat no paga, pot perdre el dret a la suspensió i entrar a la presó. A més, la responsabilitat civil inclou el pagament d’interessos legals. És a dir, el deute no s’esborra, sinó que augmenta amb el temps. És per aquests motius que els he anat desgranant que penso que l’article d’Andorra Endavant és una manifestació perillosa de populisme legislatiu. Utilitzar el dolor de les víctimes per fer propostes inconstitucionals, sense base legal, no només és irresponsable, sinó que és injust. L’aixecament de la reserva a l’article 30 del Conveni d’Istanbul era un pas necessari per garantir els drets de les víctimes. No implica eximir ningú de res, sinó protegir aquelles persones que han estat doblement maltractades: primer per la violència, i després per la impotència d’un sistema que fins ara no els garantia la reparació si l’agressor era insolvent.