No s’ha de renunciar mai a ser crítics quan cal, ni que sigui en aquest petitíssim espai d’opinió. I posar en marxa la línia verda 177 per escoltar les persones amb conductes suïcides i donar-los escalf o simplement alleugerir-los una mica el pes que porten, doncs ja és un gran què. I fer-ho amb la Fundació Ajuda i Esperança, que té un munt d’experiència, doncs és senzillament una molt bona notícia. S’hauria pogut fet abans, amb premura, qui sap si algú hauria desistit de traure’s la vida o autolesionar-se... Podem fer moltes càbales, imaginar-nos moltes situacions diferents, però l’important és que ara no s’hi val a badar. I en aquest sentit, ja hi ha una eina que ens pot ajudar.
Una de les coses que va dir la presidenta de la fundació, Esperança Esteve, és que tots, absolutament tots, poden necessitar un dia o dos o tres trucar al 177 perquè potser arribem a un punt en què creiem que la nostra vida no té sentit i ens preguntem “què hi faig aquí?”. O simplement perquè ens trobem com atrapats en una espiral sense sortida i tenim ganes de trencar amb tothom i amb tot pensant que l’única solució és morir.
Tots ho podem necessitar, com tots podem necessitar, per derivació del nostre metge o psiquiatre referent, haver d’anar a consultes externes de salut mental. Aquí es dona el cas que fins ara estaven al mateix hospital, però no tenen perquè. Ni són bitxos estranys les persones que s’hi van a visitar, ni ha de passar res més que el que podria passar en la consulta de qualsevol altra especialitat que no sigui salut mental. Per això em costa d’entendre certs rebuigs. Vol dir que com a societat ens queda molt camí per fer.