Segurament existeixen infinitat de coses que ens defineixen com a éssers humans, però la que menys sentit té de totes, segons el meu entendre, és l’ego. Per a contextualitzar, definim l’ego, dins de la psicoanàlisi, com una part de la personalitat, parcialment conscient, que es reconeix com a jo i actua com a intermediària entre els instints, els ideals i la realitat. En la pràctica més mundana, l’ego és l’autoestima excessiva. Pot ser que ens hagi servit com a eina per a empènyer els nostres límits, però al final, em fa la sensació que l’ego ens condiciona de manera negativa.
I com a exemple, una escena que va fregar el surrealisme en aquests últims Jocs Olímpics. En la categoria de salt enlaire masculí, Hamish Kerr, de Nova Zelanda, va superar l’atleta dels Estats Units Shelby McEwen. Fins aquí, tot bé. El toc graciós té a veure amb el context d’aquesta definició per la medalla d’or. Se’ls va oferir a tots dos compartir l’or, tal com ja va succeir a Tòquio 2020, però Kerr i McEwen van decidir competir fins al final. Tots dos havien superat els 2,36 metres i van igualar els seus rècords personals, però després d’intentar els 2,38 metres i fallar fins a onze ocasions dins del temps reglamentari i en el desempat, es va decidir que el llistó baixés dues vegades durant la definició i Kerr finalment va trencar la ratxa de salts nuls quan va superar els 2,34 metres per a emportar-se l’or. Una cosa increïble, perquè em direu que l’esperit d’uns Jocs Olímpics és competir i és per això que van decidir continuar, i tindríeu raó si no fos perquè el guanyador va acabar quedant-se al primer calaix del podi amb l’altura que havia aconseguit Mutaz Essa Barshimpara per quedar-se amb la medalla de bronze. En definitiva, que el guanyador, en aquest cas, va ser el menys dolent dels dos, fet que acaba llevant validesa a l’argument de la competitivitat darrere de la millora dels nostres límits. Llavors em pregunto, quin sentit va tenir tot aquest paperot? Els dos atletes eren ja clarament els millors. Per quina raó ser millor que tots sembla més important que ser millor que tots al costat d’un altre? L’única resposta que he trobat està en l’ego. A suposar que d’aquesta manera l’atleta que portés penjada del coll la medalla d’or entraria en, ves a saber quina classe de cel, quan la realitat és que no es tractava de la carrera dels 100 metres. El salt enlaire tindrà el seu minut de glòria, però cap dels dos atletes quedaria posicionat en l’àmbit mediàtic mundial ni com Usain Bolt, ni com Messi o Michael Jordan.
Però els ullals sempre són grans, i no paren mai de créixer, com si l’apetit fos etern i, el més important encara, com si el tros que anessin a mossegar els definís com a persones... tret, és clar, que l’única cosa que els defineixi no tingui a veure amb ser millors per ser i tot giri entorn dels altres.