Les escapades estiuenques al poble dels avis, que solia quedar a prendre pel cul del lloc habitual de residència –grans ciutats o àrees metropolitanes on els iaios havien fet cap– s’allargaven dues o tres setmanes. Aquest era el període necessari per a què els pares recuperessin l’equilibri mental després d’aguantar les criatures un dia de trajecte en tartana, a 70 quilòmetres per hora per secundàries de mala mort, demanant cada dos minuts “quant falta?” o protestant amb insistència “tinc pipi”. 
De fons sonava un repertori –el K7 d’acudits d’Arévalo, Heroína, de Los Calis, o Como una hola, de la Jurado– que era fàcilment ampliable a qualsevol bar de carretera o benzinera, la versió asfàltica dels 40 Principals per a curreles de vacances. Per regla general l’estada es prolongava bona part de l’agost, moment en el qual els homes –aleshores, i per sort això ha canviat, ells eren els únics que treballaven fora de la llar– feien festa, i el retorn a la casa familiar era la forma més econòmica de gaudir d’uns dies d’oci per dos duros. Les vies de circulació pàtries, arribat el moment, s’omplien de milers de Seat 128, Renault 4, el 2CV de tota la vida o l’entranyable 600. El favorit entre famílies més aviat nombroses era el Seat 131 Supermirafiori, que era d’allò més convenient, el que no implica que també fos segur, perquè només tenia cinc places. Si tenim en compte que en molts casos la gent tenia fins a quatre churumbeles –coses de la bonança de la Transició, la pluriocupació paterna i la hiperfertilitat boomer– amb els progenitors ocupant els seients frontals, i tres canalles al darrere, en sobrava un, per norma el més petit. Aquest és el que acostumava a anar als genolls de la mare o dels altres germans, entaforat entre ells o estirat als peus, si no és que alguna ment pensant decidia que podia viatjar –el súmmum de l’aventura i la inconsciència parental– al maleter. Tampoc és que això comportés gaire desavantatges respecte de la resta de viatgers: el cinturó de seguretat encara era opcional i la majoria de vehicles no en duien. Una frenada forta i sobtada, i ja teníem el cervell del benjamí escampat pel parabrisa davanter, com un insecte qualsevol. Nen-mosca, un clàssic inoblidable dels vuitanta. 
Als utilitaris mancava un extra més que ara ens resulta irrenunciable, l’aire condicionat: el més similar a l’abast era el corrent que es generava si abaixaves els vidres, i si malgrat tot no n’hi havia prou la xavalada tenia permís per a treure el cap per la finestra, per refrescar-se. Als papis i mamis moderns cupairepodemites pro alletament fins als quinze anys aquesta pràctica els semblarà una bestiesa, però posen als fills Els Amics de les Arts tots els dies. Compareu.