Que s’esperin fora, encara que foti un fred que pela i pel temps que triguem a acabar la reunió. Sort en tenim de les noves eines de comunicació amb serveis de missatgeria instantània i des de tot arreu, perquè si no és el que hauríem hagut de fer l’altre dia els periodistes que cobríem la reunió de cònsols. De fet, alguns companys, que pels motius que sigui no van voler o no van poder anar a fer un cafè per alleugerir l’espera i entrar en calor, es van estar prop de trenta minuts a la intempèrie d’un 10 de desembre a les portes de l’espai Caldes, en què, malgrat el nom i les aigües termals, de calda no en feia gens ni mica.
Una mica de context. Les reunions de cònsols se sap quan comencen però mai quan acaben, i malgrat que es convoqui la premsa a una hora per informar dels principals acords presos, aquesta sempre s’ha d’esperar. Potser algun cop han anat amb el rellotge, però per norma la mitja hora d’espera no ens la treu ningú. I també normalment es fan al matí. Llevat d’algunes excepcions, les trobades de cònsols tenen les cases comunes com a escenari, on hi ha una sala on els periodistes poden esperar amb relativa comoditat que els cònsols acabin els seus afers. Però aquest cop ha estat completament diferent, cosa que en principi no tindria per què ser negativa, però caldria tenir en compte totes les repercussions.
La reunió se celebrava en una sala d’exposicions amb alguns envans però sense tancaments i, per tant, si la premsa s’esperava a dins podia sentir tot el que tractaven els mandataris comunals. Tenia lloc a la tarda (se’ns va convocar a les 18.30 hores), que a l’hivern ja fa estona que és negra nit, i es va allargar. I llavors ens va tocar esperar al carrer. I sort en tenim de les noves tecnologies de comunicació que ens van permetre anar a un bar proper mentre esperàvem l’avís que ja s’havia aixecat la sessió perquè, si no, en comptes de notícies hauríem tingut refredats.
