El context és el debat del pressupost del 2025 al Consell General. Dos grups de l’oposició presenten reserves d’esmena a determinats punts. Ja saben que no faran canviar de parer els consellers de la majoria, o dels altres grups de l’oposició. Tampoc són tan ingenus. Ho fan perquè consideren que la població mereix conèixer els arguments d’uns i altres respecte determinants punts, perquè pensen que la població els donarà la raó. Perquè el que es diu i fa en comissió és a porta tancada, la ciutadania no hi té accés, encara que s’estigui debatent l’instrument polític més important de què es disposa.
Encara que allarguin el debat i ens tinguin hores i hores al Consell General, i ja sabem que lo bueno, si breve, dos veces bueno, entenc que es facin aquestes reserves d’esmena, que es vulgui fer públic el debat. Quin sentit tindria si no tot plegat, el mateix parlament, les eleccions, tot el sistema sencer? Per què implicar-se en política i presentar-se a uns comicis? Que ho decideixin tot ells sols i tornem enrere en el temps com, d’altra banda, sembla que massa gent voldria sense recordar que la manca de transparència i diàleg té conseqüències nefastes en les societats.
D’aquí la meva perplexitat i dificultat d’entendre que, especialment des del grup parlamentari d’Andorra Endavant i per part del conseller no adscrit, Víctor Pintos, en reiterades ocasions renunciessin a explicar el seu posicionament davant el ple, que és on té accés la població i que per això es fa, perquè els representants facin públiques les seves posicions i arguments. És que no intervenir en els debats al ple del Consell General es pot arribar a interpretar com una falta de respecte a la ciutadania, especialment en debats com el del pressupost.
