Desconec si ha estat el final de la tardor donant pas a l’hivern o si es tracta d’una cosa pròpia, però els darrers dies he anat tendint a revisitar obres i escenaris coneguts i familiars, refugis, potser, o simplement una dèria del tot involuntària, una necessitat de tornar allà on he estat feliç. I ja saben allò que es diu: que si es pot evitar, s’eviti aquest viatge de tornada.
Tot va començar una tarda de diumenge que vaig escollir veure per novena vegada The Ninth Gate, la pel·lícula del 1999 de Roman Polanski basada en la novel·la El club Dumas, d’Arturo Pérez-Reverte (1993). La protagonitza Johnny Depp en el paper de Corso, un detectiu de llibres amb la missió de recuperar i comparar els tres exemplars de Les nou portes del regne de les tenebres, un llibre publicat el 1666 en l’autoria del qual hi ha col·laborat el mateix Lucifer, i a causa del qual van cremar el coautor, Aristide Torchia.
Aquesta revisió va despertar en mi les ganes de tornar a la novel·la de Pérez-Reverte, que ja havia llegit en un parell d’ocasions i que homenatja el gènere del fulletó vuitcentista, especialment el de l’autor que li proporciona el títol, Alexandre Dumas. A la novel·la, la trama relacionada amb un manuscrit del francès cobra més importància –a la pel·lícula aquesta trama desapareix, cosa de les adaptacions–. Aquest homenatge s’acompleix, i aquest és un dels punts a favor de la novel·la, en la mateixa forma, ja que l’autor espanyol configura un artefacte de perfecte entreteniment amb tots els tòpics del gènere. Alhora, la narració és un cant d’admiració a la passió bibliòfila, matèria mateixa de l’acció i motor de tot plegat. Tot i això, la veritable motivació dels successius antagonistes que el detectiu troba en el seu camí és el poder que d’una manera o una altra podria atorgar una ambició que creui en l’ordre i condicions correctes les nou proves que autor i assistent revelen en aquesta controvertida obra inexistent.
Aquest retorn, però, no acabava aquí. Reveient i rellegint he acabat reprenent l’afició per la guitarra i l’hi he tret la pols a la meva acústica per tornar als vells acords, per veure si tal suggeriment sonor em treia d’aquest cercle del quatre-quatre i em convidava a cercar formes noves, quan no desgasto les meves hores en un breu retorn a l’adolescència de la mà de la visualització online de partides de Magic: the gathering, el mític joc de cartes de fantasia temàtica i de combinacions infinites pel qual no deixo de sentir una pulsió coneguda. De moment em conformo de veure les novetats que el joc, en la meva absència, ha anat desenvolupant. I crec que així podria seguir unes línies més, i uns dies més, revisitant, per exemple, videojocs on vaig ser feliç o pel·lícules de la infància o música de la joventut o passejades de la maduresa... Un retorn que ja no sé si és refugi, si fugida o quelcom més proper a aquell viure enamorat del vell per exaltar-se amb el nou, si és que això és possible en aquesta tardor que se’n va cap a l’hivern.
