Ja hi tornem a ser, deixem les festes enrere i ens tornem a submergir en la rutina del dia a dia, en els problemes diaris i recurrents, en les discussions de sempre. I passin els anys que passin i les festes que siguin, s’hagin fet els propòsits que es vulguin, sembla que tot segueix la mateixa dinàmica inamovible. És una roda que ho arrossega tot i a tothom i sembla impossible escapar-ne i plantar-hi cara.
Enguany aniré al gimnàs! Segur que molts us heu fet aquest propòsit i encara no heu trobat el moment de començar. O deixaré de fumar! I això és més fàcil de dir que de fer, i us ho diu una que lluita cada dia per no recaure-hi. Aprendré a dir no i a mirar una mica més per mi mateix! Perquè no pots continuar acceptant-ho tot i anar de bòlit fent favors quan amb prou feines arribes sencer al final del dia.
Però també hi ha propòsits col·lectius. Farem l’amor i no la guerra! Però la violència s’estén cada vegada més i arriba a tots els racons. Ja se senten amenaces de noves guerres per part del president electe dels Estats Units, com si no tinguéssim prou conflictes encesos arreu del món. Apujarem el salari mínim fins al 60% del mitjà! I mireu si fa anys que es diu i no s’hi arriba i una bona part de la població continua perdent poder adquisitiu dia rere dia. O eliminarem la bretxa salarial i les desigualtats entre homes i dones! Però malgrat tot, les diferències es mantenen, diguin el que diguin i ens vulguin fer creure el que ens vulguin fer creure. I continuem escoltant arguments fal·laços com que ells són més productius o fan feines més dures, quan la realitat és que ells tenen més temps per dedicar a la feina, perquè elles continuen suportant en gruix de la càrrega domèstica.
