Ens passa per les mans aquest llibre, La sociedad abierta y sus enemigos, de Karl Popper, i unes frases que, precisament avui, ens criden l’atenció: “Allò que exigeixo de l’Estat és protecció, no sols per a mi, sinó també per als altres (...) no vull viure a mercè de qui tingui els punys més forts o les armes més poderoses”. La seguretat, en tots els àmbits, és una percepció subjectiva i fugissera, un valor del qual la societat andorrana fa gala i que sovint s’esgrimeix com argument contra qualsevol vel·leïtat d’un excessiu aperturisme. Els veïns de per aquí avall, a la Seu, també vivim en un ambient tranquil, pacífic. No obstant això, de tant en tant la vida es veu alterada per algun incident i, és humà, la por arriba als ossos i ens posem un xic tremendistes.
És propi de les autoritats treure’n ferro i recordar que són incidents aïllats. Poden argumentar, i amb raó, que per molt indesitjables que siguin aquests episodis, no sols són puntuals sinó provocats per a penes un parell o tres d’elements descontrolats. No obstant això, no poden deixar de banda les autoritats que per poc freqüents que siguin els casos, produeixen gran commoció en la vida d’una comunitat petita.
No poden tampoc les autoritats escudar-se en el mantra que “és difícil” abordar el problema. Han de buscar els mecanismes –i potser no són només punitius, probablement requereixen una intervenció social, més ajuda que càstig– i de manera prioritària, perquè de la percepció de seguretat en depenen les coses de menjar: com se li demana a un comerciant que s’arrisqui a aixecar la persiana quan no se sent segur? Etcètera.
No actuar suposa deixar que les dretes més extremes i els populismes més amenaçants monopolitzin el missatge de la seguretat. Són reflexions trivials, però sovint el més evident és invisible als ulls.
