Que siguis l’escollit per una majoria de ciutadans per dirigir un país, o que unes eleccions et donin una majoria, no et legitima per fer el que et doni la gana, ni per menystenir res ni ningú, i encara menys per assetjar els veïns, propers o llunyans. No pot ser que perquè siguis escollit president d’un gran país et creguis amb el dret d’annexionar-te un territori ni vagis amenaçant a tort i a dret de carregar-te les relacions econòmiques de tot el món ni de trencar les diplomàtiques. No perquè siguis tu el president d’un país ha de ser el que tu diguis i manis a tot el món. El mateix serveix per als que estan podrits de diners, que es pensen que només per això ja tenen més drets que la resta i actuen, no diré com si estiguessin sols al món, però sí que sense importar-los gens els altres.
No, els altres també tenim dret a dir-hi la nostra. Tant si som ciutadans del teu propi país com si no, si tenim diners o no. Cal recordar que quan un és elegit president d’un país, ho és del país sencer, i ha de representar el conjunt de la ciutadania i vetllar per l’interès general. No pel propi. I que tenir diners no et dona permís a trepitjar ningú. Ni ser president d’un país ni tenir diners et dona dret a jugar amb la meva vida, ni amb la dels meus familiars ni veïns. Ni amb altres països.
Ja sabem que l’Organització de les Nacions Unides no és perfecta, i caldria arreglar algunes coses, però va costar molt d’arribar a aquesta entesa: dues guerres mundials i milions de morts. I és important que ho recordem, perquè cal un mínim consens entre nacions. Perquè el món és de tots, i tots hem de poder-hi viure.
