El perseverant rastrejador cultural Andrés Luengo portava fa una setmana la mala notícia de la suspensió, qui sap si temporal o definitiva, de l’activitat d’Editorial Límits. Precisament en el millor moment del sector en tota la història del Principat, el segell històric atura màquines. Al punt d’iniciar la singladura només navegava, si no m’equivoco, al costat de la pionera Editorial Andorra. I trenta-dos anys després, trenta-set llibres de llavors ençà, malgrat els esforços de l’intrèpid capità Marc Miró per mor de reflotar un projecte heroic, el vaixell fa aigües. No ens agafa de sorpresa, però suposa un disgust majúscul, el naufragi del model d’empresa literària que ha representat brillantment, tant a l’etapa inicial en què Maria Àngels Vilana i David Zabala van menar el timó, com ara i en el període en el qual Miquel Clua va ajudar a ampliar horitzons, paradoxalment centrant-se en creacions d’escriptors locals en lloc de la traducció de clàssics universals i títols de novel·listes relativament poc coneguts i inèdits en la nostra llengua, que havia estat la marca de la casa, a excepció de les dues joies de la col·lecció Poesia errant, en col·laboració amb els amics d’Editorial Andorra, que van donar a conèixer Mahmud Darwix i Léopold Sédar Senghor.
Clua i Miró van debutar publicant una sensacional selecció, en dos volums, de la correspondència entre Rilke i Lou Andreas-Salomé en versió de Joan Fontcuberta, i un primorós trasllat al català del grafòman David Gálvez de Seahorse, de Janice Pariat. Després van modificar el rumb. I em plau dir que vaig tenir la sort d’assistir al canvi de trajectòria en primera persona. Sempre recordaré la confiança dels editors en la idoneïtat del laberint de contes Vertigen, un recull gens convencional. I estic en deute amb el Marc i la bona gent implicada en aquella aventura i en la recepció de l’obra, des de l’audaç dissenyadora, Irene Clua, fins a la Conxita, pacient maquetista d’Impremta Solber, sense oblidar la mestria del corrector, Marc Cortès, l’entusiasta lectura de la Mònica, de Txema Díaz-Torrent i d’Isabel-Clara Simó, les presentacions sublims de Susana Ginesta i de la prodigiosa autora que ha tancat el cicle, Noemí Rodríguez, la dramatització de Mercè Canals, Lis i Càrol Caubet, l’anàlisi generosa de Nil Forcada a Pròleg i un llarg etcètera d’impagables gestos.
En fi, una llàstima. Seria fantàstic que es pogués actuar a l’efecte de redreçar la situació. Preposar la qualitat al benefici per amor a l’art no garanteix mantenir la línia de flotació, sobretot si el cansament venç la il·lusió. En temps de trist oblit del factor humà i quan no hi ha propostes engrescadores damunt la taula, potser val més quedar-se en dic sec per tal d’efectuar reparacions que embarcar-se de nou, o bé abandonar, desballestar la nau i mirar de salvar un fons bibliogràfic que suposa un llegat de lletra impresa de valor incalculable.