Conversa d’estiu, ja saben, intrascendent i relaxada, contemplativa, de terrassa i cervesa: “Doncs a mi no és que em desagradi, però jo hagués apostat per posar-hi arbres”. La interlocutora es refereix al passeig del riu escaldenc, més agraciat amb la intervenció artística de Javier Balmaseda. M’ho torno a mirar bé. Doncs estant d’acord en la filosofia de base, que a les ciutats els calen més arbres, aquest és justament el lloc on servidora no ho veu clar: no sols és dubtós que hi hagués espai suficient, sinó que l’altra vora del riu ja està poblada per una vegetació densa i, si no ho recordo malament, s’havia contemplat algun pontet o passarel·la. Potser aquesta sensació que cal alguna ombra amigable, algun brot verd, es fa sentir més a la placeta on regnen les escultòriques banyeres. Va ser una impressió fugaç en posar els peus per primer cop, en un dia de calor tòrrid dels de l’estiu que deixem enrere. Sensació fugaç i no expressada davant l’artista, no fos cas que li sortissin alhora la veta caribenya i el prurit artístic i aquesta pobre imprudent acabés d’un cop de peu a les agitades aigües del Valira.
Dit això, tot caminant que s’endinsi durant l’ofegant estiu per les ciutats suporta aquestes places duríssimes de ciment blanc que enlluerna mentre li toca el sol i absorbeix tota la calor per continuar-la irradiant al vespre. Petites visions de l’Hades proporcionades amb autocomplaença per arquitectes i urbanistes durant dècades: els deu agradar tant com queden de bé, aquests projectes de línies rectes sobre el paper; però són tan poc amigables amb qui les ha de transitar. Així que, si us plau, si us plau, més verd a les ciutats.
