L'1 d’octubre fou una jornada històrica a Catalunya. El poble es va coordinar per amagar les urnes del referèndum a fi que les autoritats fossin incapaces de confiscar-les. Ideologies a part, és fàcil veure que una gran majoria mostra sorpresa per la sincronia de la gent, la primera responsable que els vots es poguessin emetre a les escoles. També hi va haver qui es va arriscar per muntar un dispositiu de vigilància per alertar els organitzadors de l’arribada de les autoritats estatals.
Imatges d’actuacions tèrboles a part, i en conseqüència de les diverses mesures empreses pel govern del Partit Popular recolzat per altres com el Partit Socialista (?) Obrer (??) Espanyol, era fàcil intuir que es produís un fort rebuig i una divisió encara més marcada de catalans i espanyols. A ningú li fa gràcia percebre que hi ha una gestió tèrbola dels recursos econòmics recaptats per un Estat. "Espanya ens roba", "Els carrers seran sempre nostres", i una classe magistral de separació sil·làbica fent servir la paraula "in, inde, independència" foren les consignes més repetides durant el seguit de manifestacions contra l’article 155 i altres mesures repressives, encara que tot plegat ja sonava força abans quan la CUP va agafar CIU i Artur Mas pel coll obligant-los a encaminar-se cap al procés.
Ara bé, ningú és heroi ni antagonista, blanc o negre, sinó gris. Dies abans del referèndum, els comuns van presentar mesures a l’Estat espanyol per afavorir un topall i una congelació dels lloguers. ERC i la CUP van votar en contra argumentant que, i cito, “votem en contra, perquè creiem que instar un Estat del qual marxem a l’octubre no té sentit”. En data d’escriptura de l’article, dia 23 de gener del 2025, he sentit al cap de Junts, Puigdemont i Casamajor, dient que els set diputats de la seva formació votaran en contra, juntament amb el Partit Popular i VOX, de mesures impulsades pel govern de coalició per afavorir la pujada de les pensions estatals i facilitar l’accés al transport públic. El seu argument: que “els pensionistes catalans haurien de cobrar més per viure en un territori on tot és més car”. El govern central mai posarà el focus directament sobre la responsabilitat d’aquesta formació en la caiguda de la fórmula, sinó que criticarà amb tota la duresa els partits antagonistes en ideologia.
És un moviment comprensible, ningú vol emprenyar la gent amb qui ha de negociar. Ja ho veieu, les dretes van sempre juntes, de la mà i als restaurants, i als hotels, i a on faci falta; després als parlaments ja diran les burrades que calgui dir i negaran les trobades amistoses o amoroses (que l’amor i l’amistat tenen la mateixa arrel) que calgui negar. Ja va passar també fa no gaire, que el portaveu de la formació d’ultradreta espanyola VOX fes un esment amb la boca molt petita d’una possible col·laboració de Junts en una moció de censura al govern central. Els traïdors a la pàtria, els secessionistes, aquells que hagueren d’ésser empresonats... ¿encara que sigui lògic afirmar que qui viu en un lloc més car, hauria de cobrar més, per humanitat, no podríem pensar en la gent i votar a favor de facilitar la vida una mica més a aquells que, sense haver-ho triat, la tenim més fumuda en lloc de generar més discòrdia? Per tot plegat és important votar, i no en blanc, deixar-se d’hòsties i anar a les urnes o fer-ho per correu i sobretot fer-ho, no com jo les últimes eleccions comunals, pensant que votar el millor era mantenir l'statu quo, sinó llegint els programes electorals i pressionant perquè els cònsols i consellers recordin que treballen pel poble.
Tanquem això amb una mica d’humor: els que viviu a Escaldes-Engordany, o hi transiteu, em deixaríeu establir les direccions de la xarxa viària? Una abraçada als treballadors comunals pels desgavells que gestionen fruit de decisions corporatives diverses i una sincera disculpa si, en quatre anys, jo en vaig provocar algun.