Beneït algoritme que algun dia proporciona felicíssims suggeriments, com aquesta conferència del filòsof Michael Sandel, que es pregunta Qui es mereix governar-nos? Sandel, de qui la nostra oceànica ignorància desconeixia l’existència, és professor de dret a Harvard. No ens felicitem tant pel contingut de la conferència, tot i ser prou interessant, sinó per la fórmula emprada pel conferenciant: en comptes de fer un llarg i més o menys ensopit soliloqui, interpel•lava el públic. John Stuart Mill, els deia, postulava que en comptes del sistema d’un vot per persona en democràcia s’atorgués diferent nombre de vots segons la posició que cada membre ocupa a la societat, atenent no al nivell de riquesa sinó a la formació. Us sembla just? Equitatiu? Democràtic?, preguntava, apostant pel mètode socràtic. Horror, diríem per aquí, no ja pel contingut de la pregunta sinó pel fet mateix d’esperar que el públic s’incorporés al debat. Horror, repetim, els que procedim d’un sistema educatiu on l’angoixa més gran per a un estudiant sol ser que li preguntin res a classe. Empassem coneixement i el regurgitem. Voilà. C’est tout. I si un docent sent el prurit de capgirar-ho, gran és el seu patiment.
Així les coses, poc habituats com estem a debatre, no deixa de ser normal que ja ens estigui bé que ens proporcionin protocols, codis de conducta, normes, regles... i guies. Moltes guies. Amb tot plegat, ja s’ho imaginen, volia desembarcar en el segurament esforçat, voluntariós i benintencionat Glossari per la igualtat que acaba de fer públic l’IAD. No seria més efectiu, ens preguntem, promoure el diàleg, la reflexió, l’anàlisi col•lectiva dels comportaments (incloent-hi els lingüístics)? No hauria d’assumir el paper de “deliberador ideal” que propugna un altre filòsof, Philip Kitcher, en comptes d’impartir instrucció?