Entre buscar col·lagen per tot allò que menjo o consumeixo, per tot arreu, i sentir esgarrifances diàries davant la nova notícia fatxenda del despòtic Trump, directament adreçat als interessos econòmics, com un malvat de Marvel en un univers d’aquells on no hi ha principis democràtics ni drets humans, he de fer una formació en línia. Una cosa senzilla que no em prendrà gaire temps i que podré fer al meu ritme.
El minicurs consisteix en una sèrie de càpsules de vídeo, breus –tot ha de ser necessàriament breu, dinàmic, curt i audiovisual si vol tenir algun espectador– i després un qüestionari, també breu, d’aquells amb molts colors i que esclaten amb una mena de focs artificials quan donen les respostes correctes. I, així, mòdul 1 i mòdul 2.
Les càpsules de vídeo que expliquen la teoria del tema, estan fetes amb una eina d’Intel·ligència Artificial, segons consta des de l’inici. No es tracta de cap trampa per part de l’empresa per estalviar-se feina, més aviat sembla una etiqueta d’exhibició de modernitat.
Entre esmorzar amb col·lagen i vermut amb col·lagen miro les càpsules i faig els qüestionaris efervescents. Els minivíedeos estan protagonitzats per uns éssers creats amb la IA, n’hi ha un que parla i els altres formen part d’un escenari de fons. Parlen en un català oriental de robot, un fet ben normal perquè són éssers digitals, i el ritme de la seva parla va a batzegades. Els subtítols que apareixen a vegades semblen llenguatge dels Minions perquè els ha generat la màquina. Ara parla un home digital, ara una dona digital. Els que parlen i els que passen per allà no paren de moure’s, caminen, s’asseuen, mai estan quiets, però el moviment és suau, harmònic. Hi ha la proporció justa d’homes i dones, la proporció justa de digitals amb pell blanca, negra i amb trets orientals. Tota l’estona els tres colors de pell estan presents a la pantalla. Tots, absolutament tots, són joves. Costa calcular edats virtuals però gosaria dir que cap d’aquells éssers té més de 30 anys digitals.
Tots els éssers vesteixen roba llisa, cap estridència, ni una flor ni una ratlla, es mouen enmig de mobles llisos, parets neutres, colors pastel i suaus. Gesticulen, però harmònicament, i tots, gairebé gosaria dir que tots, somriuen. Estan com en una mena de trànsit, però suau. Semblen hostesses, i hostessos, de vol, amables, neutres, discretíssims.
Mentre els individus digitals neutres i somrients parlen i es mouen harmònicament no para de sonar una música de fons, com d’una màquina escurabutxaques d’hostesses de vol, suau i neutra. Sona constantment, sempre igual, com una gota malaia. No puc parar de mirar-los: ells i elles, de totes les races, joves i feliços com si s’injectessin col·lagen virtual cada dia, neutres i artificials, movent-se sense parar en una mena de malson on, de veritat, no hi ha ningú, on tot és mentida.
