Als murs de Santa Filomena d’Aixovall es van localitzar pedres del llamp. Aquest és un dels múltiples fets curiosos que aprenem del nou llibre de Jordi Casamajor, Simbologia i pensament màgic al Pirineu. Andorra, Alt Urgell i Cerdanya, una altra petita joia d'Anem Editors, de la qual cada dia m’enamoro més per les meravelles que ens regala. Per cert, com veieu, el dibuix que acompanya el meu apassionat panegíric és del mateix Jordi, com ens és habitual. L’hi he demanat abans d’escriure l’article que ara, amb tots vosaltres, està llegint pel primer cop. Per tant, de moment no està assabentat de les glòries que li cantaré, tot i que segurament ja pressuposa que el llibre sí que m’agrada, i ho encerta. Gràcies pel dibuix, Jordi! Per tots els teus dibuixos, llibres, escultures i grans descobriments! I ara procedim. 
Com ja se sap, soc molt devota de Santa Filomena des dels dies gloriosos quan la seva capelleta emparava la casa pertanyent a Cal Duró on vivia, ara ja anys enrere, el nostre Sergi Mas: en aquell “desastre encantador amb una llum preciosa”, com en deia l’autora del Comiat diferit, la talentosa fotògrafa Laura Gálvez Rhein. Santa Filomena, una santa estrambòtica amb una biografia plena d’incoherències i nom de rossinyol, tradicionalment entès com a “filla de la llum”, sovint ha servit d’àncora d’esperança en èpoques fosques de profund desànim. És lògic que els lauredians volguessin assegurar el futur de la seva església amb amulets que consideraven més poderosos. Havia d’estar al recer dels llamps destructors.
Avui sols queden els últims vestigis del pensament màgic pirinenc, poques persones posen carlines a la porta per protegir la seva llar, quasi ningú porta amulets de corall vermell o confia que el sacerdot sabrà conjurar la tempesta que amenaça el benestar del poble, i Jordi Casamajor, que l’any 2020 ja ens va sorprendre amb el volum Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, fet conjuntament amb el nostre David Gálvez Casellas i publicat per la mateixa editorial, ara ens regala un inventari fotogràfic de totes aquelles figures i construccions, objectes i signes que un home pirinenc tradicionalment utilitzava per crear espais de pau i seguretat en un món que li semblava hostil, acompanyat d’una narració brillant de les seves propietats simbòliques.
Els símbols ens fan humans. Qui no recorda aquella necessitat infantil de fer estrelles de cinc puntes d’un sol traç, deixant-les gravades en pupitre escolar de fusta malgrat el càstig que et queia per espatllar-lo, d’omplir fulls i fulls de paper amb sanefes, com si es tractés d’una meditació, de deixar la teva marca, feta rústicament amb ganivet, a la paret de la casa del poble, i de comprovar cada estiu que encara hi és. No paro de pensar que els antics devien tenir la mateixa necessitat de dibuixar estrelles i fer-les perdurar per sempre. Com tots nosaltres, eren éssers simbòlics perduts en la foscor, fills pròdigs de la llum.