L’altre dia, mentre treballàvem el Nazisme amb els alumnes, vaig sortir del guió. Tot aprofitant la passió de molts d’ells per les quatre rodes, vaig explicar els orígens de part de la indústria automobilística alemanya.
Gadafi, Pinochet, Noriega, Trujillo, Maduro, tots aquests “grans estadistes”, han anat al seient posterior d’un Mercedes blindat amb vidres fumats i escortes al voltant. Perquè, ja als anys trenta, Hitler es passejava en el seu majestuós Mercedes-Benz 770, un model fet a mida amb blindatge i decorat amb dues banderetes amb esvàstiques perquè no quedés cap dubte de qui manava. I a can Benz no només fabricaven cotxes de luxe: Mercedes subministrava camions, motors i fins i tot avions perquè l’exèrcit alemany envaís Europa a ritme de la Cavalcada de les Valquíries.

Audi, abans coneguda com a Auto Union, va jugar un paper important en la indústria nazi, subministrant cotxes i motors per a la Wehrmacht i utilitzant més de 20.000 treballadors forçats en les seves fàbriques. Eren presoners de camps de concentració (sobretot de Flossenbürg i Buchenwald) treballadors forçats de països ocupats i presoners de guerra soviètics i francesos. Un detall que la marca no va voler reconèixer fins dècades després, quan la pressió històrica va fer impossible continuar mirant cap a una altra banda. A més, Auto Union tenia fàbriques subterrànies a Saxònia per protegir la producció dels bombardejos aliats, on també es van utilitzar treballadors forçats en condicions inhumanes. 

Però el tàndem dels tàndems va ser el que conformaven el “pintor austríac” del bigoti ridícul i el bo de Ferdinand Porsche. Ferdinand Porsche va ser, sens dubte, un geni de l’enginyeria. Però també va ser un home pràctic: quan Hitler li va demanar el Volkswagen Escarabat, ell va somriure i va dir “només faltaria, mein Führer!”. Quan el Führer li va encarregar els tancs Tiger i Maus, ell va respondre: “Ara mateix!”. I així és com Porsche va acabar sent una peça clau en la maquinària bèl·lica nazi.

I tot pensant en constructors de cotxes i líders perillosos m’ha portat a pensar en els Epi i Blas de la infàmia postmoderna. Com Porsche amb l’Escarabat, Musk li regala a Trump cibertancs i promeses de llibertat d’expressió a mida. Hitler volia cotxes per al poble; Trump, coets per als rics. I mentre l'un somiava en autopistes per als Panzer, l’altre vol túnels per a milionaris. Al final, quan el poder truca, els enginyers somriuen i diuen: “Només faltaria, Mr. President!”

Així que els tenidors d’un Volkswagen, un Porsche, un Mercedes o un Audi no cal que se sentin malament, va passar fa molt temps i l’oblit és un esport més practicat que el futbol. Però sabent com sabem totes les gestes del Musk, tenir un Tesla potser sí que és un poquet de nazi.