Barroera com soc, no puc evitar imaginar-me l’Individu cada matí assegut a la tassa del vàter amb el mòbil a la mà evacuant unes idees que són molt més pútrides, fètides i viscoses que el material orgànic que expulsa. D’una immoralitat aberrant en molts casos.
És clar que, més que la indecència i salvatjada que se li acut a l’Individu, preocupa la manca de reacció, que a tothom se li hagi encongit el culet i ens hàgim posat de perfil, no sigui que les hòsties de l’abusador vinguin també per nosaltres. Gran error, si és això el que ensenyem als nens a l’escola, a xiular mentre el gàngster atonyina el company més feble, perquè només serveix per envalentir-lo i que ja no tingui aturador. De l’ull a la virulé no ens en salvarà ningú, així que més valdria plantar cara i conservar la dignitat. No serveix l’excusa que fins ara hem estat amics: no pots donar suport a un maltractador, ni que sigui de la teva sang. Si és amic, canvia de colla.
Europa ha estat, i esperem que ho continuï sent, dipositària de tot un bagatge de valors de convivència, d’una ètica, d’unes normes i uns drets reflexionats des del segle de la Raó. Perfectibles, naturalment. Però, soni maniqueu o simplista, és –o hauria de ser– el nostre imaginari col·lectiu i l’hauríem de preservar. Perquè quan el perdem de vista caiem en l’horror absolut. Cal tornar a tastar-lo? De moment, ja tenen els caps de turc: l’immigrant, el poble palestí. Cal també que els deixem incendiar el Reichstag?
Perquè la vella Europa hauria d’alçar-se com a garant d’aquesta moralitat, és que la Internacional Tecnofeixista la té enfilada.
I Andorra?, on s’ha de posar?
