En l’article anterior us parlava de l’escassetat de llocs de treball que hi havia al país a finals del segle XIX i la importància d’obtenir el de cap de vigilància del telègraf. El 1892, el veguer francès, Charles Romeu, comentava al seu delegat permanent que la parròquia de Canillo tindria la vigilància i seria responsable de la part de línia situada entre la frontera francesa i el límit del territori d’Encamp; Encamp sobre tot el seu territori fins a les Escaldes; les Escaldes sobre el territori del seu quart, i Andorra la Vella sobre el seu. Només s’hauria d’imposar aquesta obligació bastant natural al Consell General i aconseguir un compromís formal en aquest sentit. Al seu entendre, seria la millor garantia per a la conservació de la línia, sobretot si, com suposa, l’Administració superior vol explotar l’economia. El veguer francès és conscient que un cap de vigilància, el senyor Huguet de la parròquia de Sant Julià, necessitaria altres agents secundaris ja que aquest tram de línia de 25 quilòmetres no podria ser recorregut, de manera regular, per un sol agent.
A part de la sol·licitud rebuda del senyor Huguet de Sant Julià, també n’havia rebut del senyor Jacinto Rossell per ser nomenat receptor de Correus i Telègrafs a Andorra la Vella. Argumenta en suport de la seva petició que ja havia estat nomenat per a aquesta feina el 1882. Ofereix donar gratuïtament a casa seva el local necessari per a la instal·lació de l’oficina, al primer pis de la seva casa a la plaça pública d’Andorra la Vella. Jacinto Rossell és un comerciant honorable que ha fet els seus estudis a França, que parla força bé la llengua francesa però que l’escriu poc correctament. El seu pare, cunyat de l’antic síndic general Maestre, no és un dels partidaris de França; pel que fa al seu fill, Romeu no pot dir si comparteix les idees paternals i creu que fins a la data no s’ha barrejat en la política de les Valls.
Tot i els dubtes, Romeu pensa que potser seria difícil trobar a Andorra un candidat millor que Jacinto Rossell per servir l’Oficina del telègraf. No obstant això, es pregunta si per a aquestes funcions, que en determinades circumstàncies poden ser especialment delicades a les Valls, l’Administració no hauria de tenir a Andorra un agent francès amb dedicació i discreció, amb qui pugui tenir una confiança absoluta. El veguer no oculta que no trobaran en un candidat andorrà, qualsevol que sigui, les mateixes garanties que en un dels seus agents, imbuït de les tradicions professionals de l’Administració, i amb el gran avantatge de no veure’s implicat o interessat en les lluites i rivalitats incessants a Andorra.
Tot es mou a Andorra i entremig reben també una demanda per establir una oficina de telègrafs a Soldeu de la part de J. Bonell de ca l’Hostet, que ofereix gratuïtament el local. Romeu pensa que és una llàstima que no l’hagin rebut abans, atès que hauria estat més econòmic i haurien pogut donar més serveis a Soldeu.