No sé si pot succeir-te res més cruel a la vida que néixer en una família on els progenitors ja havien espatllat la raça amb antelació, per la qual cosa, quan és el teu torn, tens algun germà disposat a amargar-te l’existència. No cal anar gaire lluny. Aturant-nos al Gènesis identifiquem un dels primers exemples del que, està clar, és una veritat incontestable: que li preguntin a l’infeliç d’Abel, si venir al món i trobar-se el malparit de Caín no és una putada com un piano.

La distribució de rols en el drama universal sol respondre a un punt de caprici, d’atzar, i a un igual li toca ser o no el primogènit; o si la història s’enreda un pèl més, inclús ets agraciat –no se m’acut una opció pitjor– amb la posició intermèdia. I és que, a veure, com a germana gran acostumes a tenir la situació sota control, a estrenar sempre la roba, a manar els petits i, d’afegitó –prerrogativa gens menyspreable–, sent menor d’edat, a poder trencar-los la cara sense perill que et tanquin a la garjola: “Ho sento, senyoria, soc incapaç de refrenar els meus impulsos caïnites, pensi que tinc vuit anys”. En canvi, si es tracta de la més jove, per regla general et dediques a viure de rendes: per a qualsevol xorrada que demanis als vells t’haurà aplanat el camí un que s’ha molestat a picar pedra molt abans. Si ella va rebre el mòbil als 14, tu el tindràs als 12, i si fins als 16 no van deixar-la voltar amb noi(e)s, i havia de ser a casa a les 11, tu que ets un lustre més tendre arribaràs a la mateixa hora després de passar deu i sa mare per les armes. Ara, si ets el segon de tres, és que en una reencarnació anterior vas ser un tarat profanador de tombes de bebès, perquè tot són desgràcies. Es parla de la síndrome del fill ignorat, exclòs o descuidat, i per bé que aterrar en aquest ordre no implica, necessàriament, que acabis fent de puta o punxant-te en vena, sembla ser que predisposa a ser una mica més rebel i conflictiu. Resumint: si l’hereu torna de festa torrat i fumat, mentre el xic, que és un collons de malcriat, sols fa que rebequeries, els pares tenen números de parar tan poca atenció al pringat del mig que seria capaç de saltar pel balcó davant dels seus morros i ni se n’adonarien.

El tema, ja ho veieu, a vegades és dramàtic, amb glorioses excepcions, com és el cas de Chris Hemsworth, que resulta ser el medial: algú sap com es diuen els altres dos matats? Però aquesta no sol ser la tendència. Mireu, si no, els Dalton, arxienemics de Lucky Luke: el més baixet i intel·ligent, que per postres és el sènior, és el que coneixem com a Joe –per contra, el benjamí, més alt i menys eixerit de tots, és el simpàtic Averell. A veure qui és el guapo que ens diu el nom dels mitjans.