Com que és estiu fa una calor que estavella les pedres, les mosques i mosquits fan l’agost, els gelats es fonen pel carrer i et regalima la vainilla braços avall i la cervesa se t’escalfa en un amén. En un moment tan crític de l’any el més sensat seria que tots ens quedéssim a caseta, ajaguts en una otomana davant d’un ventilador a veure passar les hores bevent elixirs més o menys alcohòlics i refrescants. Però no, a l’estiu, allò que més agrada fer a una majoria important de gent de les nostres latituds és anar-se’n qui sap on a passar encara més calor que la que passaríem còmodament instal·lats a Andorra mirant els Jocs Olímpics a la tele. Les piscines estan plenes de gom a gom i proliferen carretades de turistes pels carrers de tots els pobles i ciutats. Tu, per no ser menys, també t’hi poses. Que arriba l’estiu, vinga a fer maletes, i cap a fora de casa falta gent.

Fer el turista és un dels esclavatges més peculiars de la modernitat. Tots aspirem a ser-ho perquè si arriba juliol i agost i no surts de casa t’acusaran de loser, aquesta manera tan sonora i elegant que han trobat els joves per definir el pringat de tota la vida. Així que, que caram, encara que estiguem a 40 graus i allò que més t’abelliria seria tombar-te una estona al congelador i no sortir-ne fins a final de setembre, et veus preparant la maleta i tirant cap a un aeroport, és igual, el que sigui, el cas marxar, posar terra per mig, escampar la boira, canviar d’aires. 

La meva família i jo hem anat a espetegar a Anglaterra. Ens havíem fet il·lusions quan deien que un dels destins de l’aeroport de la Seu seria Londres. Se’ns va fer la boca aigua a tots: un ja es veia mirant un musical cada dissabte, l’altra anant de compres a Harrods sense parar, i els altres dos fent la migdiada a Hyde Park i bevent pintes als pubs dia sí dia també. Com passa sovint, la realitat s’imposa amb delicadesa de coça de ruc al mig dels morros, i els estris voladors que surten del costat de casa, en lloc de portar-nos a veure les joies de la corona anglesa, ens porten a S’Arenal a veure els turistes alemanys rostint-se al sol mentre els soferts mallorquins es llancen al carrer a cridar que ja estan farts de veure’ls. 

Encara que diguem que viatgem per posar-nos morenos, per descansar, per fer-nos bones fotos per a l’Instagram, sovint viatgem per perseguir els nostres somnis, els nostres mites. Cadascú té els seus. Jo me n’he anat a Londres per fer transbord de metro cada dia a Baker Street i sentir-me Sherlock Holmes i sobretot per atansar-me a Oxford i agafada als barrots que separen el College All Souls de la resta del món, mirar cap dins, contemplar l’esvelta elegància de les torretes i pensar en Javier Marías, que amb Todas las almas em va fer estimar Oxford molts anys abans d’haver-hi posat mai els peus.  

Uns hem marxat i altres han vingut. Dels que més il·lusió fa que vinguin a Andorra són la gent del Campus del Català. Potser els heu vist i, si encara no, fixeu-vos-hi bé que val la pena conèixer-los i celebrar-los. Són fàcils de trobar: una trentena de nois i noies joves, de totes mides i colors perquè venen de tots els racons del món, però tots guapos i espavilats amb aquella llum que dona a la mirada fer coses que estimes. I a ells els brilla perquè el que estimen és ni més ni menys la nostra llengua, el català, que han començat a estudiar a les universitats dels seus països i durant l’estiu venen a practicar a Catalunya i a Andorra. Si esteu fins al monyo de veure gent que fa trenta anys que viu aquí i encara li fa mandra aprendre a dir quatre coses en català, el millor antídot és trobar-vos amb aquesta meravellosa colla de tot arreu que parla i estima la nostra llengua i el nostre país i ha vingut a conèixer-nos i a parlar-la. Si els trobeu voltant per aquí, cuideu-los molt i feu-los una abraçada de part meva, que jo soc al pub!