¿En quin moment preferim recloure les nostres emocions en un armari ple de panys i merament exhibir-les en rares ocasions quan les arrenquem de l'anonimat?
Vivim en un món on els vincles socials interessats gaudeixen de major estima que la sinceritat afectiva. Tothom jutja l'autonomia d'una persona en societat en funció dels seus interessos propis i de la seva conducta emocional. Com més glacial i implacable, més l'aclamem i la venerem. En canvi, quan algú s'exhibeix tal com sent les coses, se'l té per feble i vulnerable. Sincerament, hauria de ser a l'invers, atès que allò que més ens costa és justament expressar com ens sentim veritablement. Sens dubte, dir la veritat és prova de valor; tanmateix, preferim dissimular-la rere un gran escut ple de mentides i de falsedat per estrenar. Ens cal exhibir constantment una vida de grans riqueses, comptar amb una inacabable llista de followers a les xarxes socials i realitzar fantàstics viatges per merèixer l'aprovació dels altres. Intentem somiar desperts i viure una realitat allunyada de la nostra. D'aquesta manera, acabem depenent d'una vida irreal, d'una existència no viscuda i reprimida d'emocions.
Enyoro aquells temps on abraçar-se més de vint segons no representés una gimcana, on somriure a un desconegut no semblés estrany, on suar dels nervis no fos poc higiènic. Una societat unida, integrada per l’empatia i la consideració emocional envers cadascú. L’equilibri ideal entre el valor de la persona reflectit a través dels seus actes i de les seves emocions.
Tanmateix, avui dia la distància, la necessitat d'aprovació social i l'obsessiva voluntat de control susciten fredor i manca d'empatia.
