Faristol a mida, empatia –per dir-ho amb una paraula de moda que vol dir posar-se en la pell de l’altre– i molt de sentit comú, del de tota la vida del món. Això és el que feia falta ahir mateix per arrodonir les primeres jornades sobre accessibilitat, ni més ni menys. I és que tal com va explicar el president de la comissió per al foment de l’accessibilitat en no tenir aquesta eina a mà –ell va en cadira de rodes– es va haver d’aprendre la intervenció de memòria. I mira que hi ha d’aquests faristols ajustables a l'alçada de la persona, com els que fan servir els músics –ja m’entenen–. Però tot plegat ens costa. "Tot s’ha de legislar?" –deia un dels ponents. Doncs clar que hi ha moltes coses que sí, però n’hi ha d’altres que si no ens surten naturalment, per sentit comú, no avançarem. Ai, noia, t’has deixat un àmbit molt important, el de l’educació o la formació, com vulguin. I aquí vaig. Ens hem de formar perquè aquestes petites coses que són òbvies, o que sembla que ho haurien de ser, ho siguin. O és que no es pregunta a la ponent d’una xerrada quines eines necessita per fer-la? I és l’experiència personal la que ens fa veure la realitat des d’una altra perspectiva. I si t’has de moure amb crosses pel país és quan te n’adones. Com pot ser que davant d’una ortopèdia o d’un centre mèdic o d’un de fisioteràpia aparquin vehicles que en dificulten l’accés? Doncs això passa. I què no dir de la tan abanderada digitalització, que encara que tinguis dificultats de mobilitat et fan anar en persona fins a la CASS, per exemple, a portar no sé quins documents... Aquí ho deixo. Queda molt per fer i no tots hem de caure escales avall per adonar-nos-en.
