L’acostament a la Comunitat Europeu ens crida. Volem formar-ne part?, volem guardar la nostra total sobirania? Una decisió difícil, sobretot si no en tenim tots els detalls. Com aquest possible acord afectarà la nostra vida? Els uns el veuen molt favorable, altres, al contrari els suscita molta suspicàcia.
Endevinar el futur és tasca arriscada, però analitzar la trajectòria d’aquest petit país està més al nostre abast. Digues-me d’on vens et diré on vas.
Començaré doncs per recórrer una mica el nostre passat per intentar desdibuixar una trajectòria de futur amb fortes possibilitats d’equivocar-me, ho sé, però deixeu-me intentar-ho.
Durant molts anys, segles, fins i tot, Andorra ha estat un “país poble” o un “poble país”. Cert: les relacions amb les contrades veïnes ja existien i permetien un intercanvi prou fructífer per a elles i nosaltres. El contraban que no era ni més ni menys que una transacció comercial prou ens va ajudar tot i que no anava gaire més enllà d’una economia de subsistència d’alta muntanya.
Passada la guerra, l’activitat econòmica obrí una nova etapa, amb molta més abundància de béns i amb el consegüent benestar del qual molts dels habitants d’Andorra, ja en nombre creixent se’n van beneficiar. En aquell període entre els anys 1950 a 1990, vam deixar de ser un “poble país” per esdevenir un país, i que tot i que encara no tenia una personalitat reconeguda per altres, ja érem en la pràctica, “el País dels Pirineus”. Teníem vida, compartíem escoles, feina i vida social, i, de fet, érem sobirans.
L’any 1993, amb l’adopció de la Constitució andorrana, el “País els Pirineus” s’esdevingué un verdader país reconegut a les Nacions Unides amb el suport dels nombrosos tractats que s’han anat signant al llarg d’aquests anys. En aquestes diferents etapes, un tret ens definia, una sobirania que garantien els Coprínceps.
Ara se’ns demana de fer un pas més amb l’acceptació dels acords d’adhesió a la Comunitat Europea. Possiblement siguin beneficiosos per a la petita Andorra com també poden ser prejudicials per la nostra sobirania. No en sé prou per aportar arguments amb judici, però l'única cosa que sí que m’atreveixo a dir, alt i clar, és que m’adono que els defensors d’aquests possibles acords també són, en gran part, aquells que van propiciar una obertura econòmica amb la conseqüent desfiguració, d’Andorra, aquells que han malmès les condicions de vida de molta gent que ja no pot viure en allotjaments del país, aquells que conviden els andorrans (per a mi, amb o sense passaport) a anar a viure fronteres enllà, o a compartir pis, aquells que van firmar un mal acord amb l’empresa Grifols, aquells que malmeten el paisatge (com la desforestació de la Caubella), aquells que han permès urbanitzacions més grans que els poblets originals ja convertits en annexos, aquells que sense ruboritzar-se parlen de “país Reserva de la Biosfera”, que han convertit un país únic en un simple producte especulatiu. Per aquests motius, sospito que el que i qui impulsa aquesta dinàmica de fugida endavant, de creixement insostenible, continua i continuarà pensant en clau de negoci i no en clau de país, tal com ho han anat fent aquests darrers anys. Vet aquí la meva suspicàcia.
