La història aeronàutica de la Seu d’Urgell ve de lluny. Als anys trenta del segle passat, avions procedents de Barcelona aterraven al camp d’aviació de Benavarre, situat al terme de Castellciutat. La partida de Benavarre és un petit altiplà compartit amb Bellestar, a l’actual municipi de Montferrer i Castellbò, i s’estén des del que avui són els dipòsits de residus de la Mancomunitat d’Escombraries de l’Urgellet fins al tossal del Corb, no gaire lluny de la carretera N-260. Si aneu un dia a Benavarre podreu contemplar uns ufanosos prats de dall, una part dels quals pertanyen a la Borda Rectora i, l’altra, a la Borda del Carnicer. Aleshores, feu l’exercici d’imaginar com, noranta anys enrere, hi aterraven i s’hi enlairaven les aeronaus de l’època. Un dels pilots que va fer ús del camp d’aviació de Benavarre va ser el mític Josep Canudas, aleshores director de l’Escola d’Aviació de Catalunya.

La Guerra Civil va interrompre per sempre més els vols a Benavarre. Tanmateix, cinquanta anys després, s’inaugurava, ben a prop, un nou aeroport, d’iniciativa privada comandada per l’empresari andorrà Josep Betriu. La instal·lació s’assentava sobre la muntanya d’Ensiura –a cavall dels termes de Montferrer i Castellbò i Ribera de l’Urgellet–, tallada convenient per convertir-la en una pista d’aterratge i enlairament d’avions. La història de l’aeroport és ben coneguda des d’aleshores: obertura d’una línia aèria regular amb Barcelona, crisi, tancament, abandonament, adquisició per part del govern de la Generalitat, restauració, obertura a l’aviació esportiva i creació de línies regulars amb Madrid i Palma de Mallorca. Ara som aquí. El futur està per escriure.

No ha estat fàcil recuperar l’aeroport de l’ostracisme i tornar-lo a fer funcionar. Amb el pas dels anys, l’operació de compra de l’aeroport ha estat una de les inversions de la Generalitat en infraestructures que més ha sortit a compte. L’administració pública en va pagar sis milions d’euros i en va invertir tres més a posar-lo en condicions. En total, nou milions. Res a veure amb els 90 milions que va costar l’aeroport d’Alguaire. I mirem com estan ara l’un i l’altre. Poques vegades una inversió pública haurà estat tan beneficiosa si la posem en la balança costos/beneficis.

Segons les darreres dades conegudes, a l’aeroport de la Seu d’Urgell-Andorra hi treballen gairebé cent persones, una xifra gens menyspreable per a una àrea geogràfica tan fràgil econòmicament com és el Pirineu. Només per això ja ha valgut la pena la inversió realitzada. Gran part d’aquests empleats són treballadors de les empreses que han establert a l’aeroport el seu centre d’operacions, com és el cas, possiblement el més il·lustratiu, d’Helitrans Pyrinees, dedicada a l’execució de treballs aeris en zones sense accés per carretera. Si hi sumem la base operativa de salvament en muntanya dels Bombers, les companyies d’aviació comercial, aerotaxis, etc., podem dir que l’aeroport és, avui, una infraestructura d’alta rendibilitat. La notícia de la pròxima ampliació per poder-hi construir més hangars no fa altra cosa que corroborar el bon múscul de l’aeroport. No hi ha dubte que el govern d’Andorra, amb el seu suport a l’obertura de les dues línies regulars actuals, té molt a veure amb l’èxit de la instal·lació aeroportuària.

Fins ara, l’aeroport de la Seu d’Urgell-Andorra ha tingut la virtut de no voler estirar més el braç que la màniga i anar creixent a mesura que la demanda convida a fer-ho. De ben segur que aquest és el camí.