L’artesenc Lluís Riera acaba de passar per la llibreria La Trenca per presentar la primera novel·la, ‘L’escorxador’, que li va reportar el premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana. 

Novel·la en clau negra, i pel títol sembla que molt negra.
No és la novel·la negra canònica d’un assassinat que s’investiga, o de policies. No és això, sinó que és més aviat una novel·la negra en el sentit que s’explora molt els límits de la moralitat, diguem-ne. I perquè els personatges són personatges amb un passat molt turmentat. I sí, és una novel·la fosca, molt fosca.

El protagonista em recorda el Cojo Manteca.  Però vostè potser és massa jove.
No conec el referent. 

I per què? Per què es volia endinsar en aquesta foscor?
Deixeu-me dir abans que l’Escorxador no és un escorxador en actiu. És l’antic escorxador d’un poble que s’ha reconvertit en un bar. 

Batejar-lo l’Escorxador ja era amb intenció, perquè si no li podia haver posat el Bosquet feliç.
Sí, sí. I a més acaba sent un escorxador, i no d’animals, precisament. Sí, sí, té molt de sentit el nom.

Tornem a la foscor.
Tots volem escriure el que ens agradaria llegir, oi? I a mi m’agrada molt el realisme brut i a més la novel·la està sota la tutela, diguéssim, d’aquest gènere. I m’agraden molt les novel·les que tenen com a protagonistes els perdedors, gent castigada per la vida o gent ningunejada, o gent amb hàndicaps, com poden ser, doncs no sé, dones maltractades o drogodependències, o persones amb discapacitat. Es mouen dins un realisme brut en el sentit que tot el que passa és possible, però està dins un context bastant hiperbòlic.

Amb un no-sé-què de western, diu.
És en l’univers que jugo, com si fos una pel·lícula dels germans Coen, que allà dins tot s’hi val, doncs una mica és això. Dono protagonisme a personatges molt antiherois, molt perdedors, i que tenen un background, un patiment molt fort a la vida, un passat cru. 

Pregunta típica: parla dels Coen, doncs altres influències?
He begut molt de la literatura nord-americana del sud, des dels seus pares com seria Faulkner o Flannery O’Connor, però també molt d’autors actuals com Donald Ray Pollock, i no sé, per exemple, Harry Crews o Bonnie Jo Campbell, que són autors potser aquí no gaire coneguts, però que enllacen amb el gènere aquest del realisme brut, i sobretot en un context molt rural tots, amb els típics rednecks nord-americans. D’autors d’aquí també m’agrada molt la Núria Bendicho, per exemple.

La Catalunya profunda: bon territori de novel·la negra? 
Jo crec que sí, encara que, tot i que és un thriller amb una trama i una tensió narrativa, en el fons el que és una crítica en un moment d’aquesta Catalunya profunda. Els que vam néixer als anys 70-80, diguéssim, vam néixer en un  context racista, molt xenòfob, molt homòfob, molt masclista, i és una crítica a aquesta realitat.

Que potser perviu fins a cert punt.
Es veu una mica la diferència entre pares i fills, però a aquests personatges tan decrèpits, diguéssim, o tan insensibles, els deixo que actuïn lliurement, sense que el narrador faci cap judici de valor, perquè el lector ja és prou intel·ligent com per veure tot el que està passant i fer-hi la seva lectura.

Doncs últimament sembla que al públic se l’ha d’adoctrinar. 
Sí, jo defujo molt d’això, vull dir, jo explico una història ficcionada i amb tota la seva cruesa, sense fer cap moralina  i cadascú ha de treure les seves conclusions.

La Catalunya rural, el Pirineu, el ‘true crime’...
A mi m’agrada el true crime, jo el segueixo, però m’agrada molt més llegir ficció. Clar, jo crec que la condició humana tendim buscar el morbo, i ens agrada la intriga, i per això ens enganxa tant el true crime. També és molt  cinematogràfic, o molt atractiu, en segons quins contextos. El Pirineu és meravellós, oi?, perquè tot el que té de bucòlic després es transforma en part més salvatge de l’espècie humana.

I continuarà en la línia?  
Tampoc m’ho vaig plantejar, de fer novel·la negra. Jo escric això perquè és el que em surt. Crec que no podria fer una altra cosa.