També vaig conèixer Josep Coll, sí. Breument, perquè devíem coincidir al Saló de Barcelona del 1982 i va morir només dos anys després. Més que morir, es va suïcidar, diguem-ho ja d’entrada, final tristíssim per a un home dotat d’una gràcia subtil, que t’arrencava el somriure sense ferir mai ningú, i que, deien els que el van conèixer als bons temps, esquitxava cordialitat i bon humor. El que és especialment cruel és que decidís fer mutis just quan artísticament acabava de ressuscitar. Va ser gràcies precisament al Saló del 1982, que li va dedicar una retrospectiva. Feia quasi vint anys que Coll (Barcelona, 1924-1984) havia penjat llapis i pinzells i havia tornat a l’ofici que havia après a casa: feia de paleta. El Saló es va posar de nou al mapa, la revista Cairó que dirigia el meu amic Joan Navarro el va pescar al vol i en va començar a publicar historietes a partir del número 24. Primer va semblar que aquell revival li insuflava ganes de viure. Però en algun moment la cosa es va girar i va començar a tenir manies persecutòries: si després de temps em publiquen llibres, em contracten a revistes i em fan homenatges deu ser perquè algú pretén enfonsar-me, es deia. Quina llàstima.
El cas és que amb Coll havia rigut molt. Més aviat somrigut, perquè el seu era un humor blanquíssim, tant com el seu dibuix, que seguia els postulats de la línia clara d’Hergé canònics als anys 70 gràcies a Tintín i companyia. Sense saber-ho, perquè era el que havia fet tota la vida: com aquells savis que no saben que parlen en prosa fins que arriba algú i els ho diu.  Amb aquelles figures allargades i estilitzades, amb aquell traç tan net, semblava el Greco del TBO. Revista que d’altra banda mai no va ser de les meves favorites. Era més de Pulgarcito i de les capçaleres de Bruguera, DDT, Tío Vivo i anar fent. Què volen que els faci, m’agradava l’aventura. Però de tant en tant me’l comprava, és clar que sí. Per Benejam, per Blanco i sobretot, per Coll.
Ens vam conèixer, deia, al Saló del 1982. Ens vam fer amics i al cap de poc em va enviar a casa dos originals, els tenen aquí al costat: en un d’ells hi ha un aparellador amb bigoti, dec ser jo, penjat d’una grua; l’altre és un cavaller medieval muntant guàrdia i perplex davant la presència d’un quisso. Pur Coll, pel traç, per la silueta, pel gag ingenu, tocat d’un humor tendre i pelet trist. Quan baixava a Barcelona acostumava a trucar-lo i ens citàvem al mercat de Sant Antoni. Anava al darrere dels exemplars de TBO en què ell havia col·laborat des del 1949 fins a finals dels 60, perquè no n’havia conservat cap original. I es quedava de pedra:
–No hauria dit mai que havia dibuixat tant!
Després anàvem als Tres Tombs, l’històric bar del carrer Urgell, demanava sempre un cafetó sol, i petàvem la xerrada. Compartir aquells migdies amb un dels mites de la meva infància era per a mi un regal dels déus. Vam fer plans perquè visités Andorra, tenia curiositat perquè mai no hi havia vingut. Volia que l’acompanyés a l’Hiper, es veu que amics seus li n’havien parlat i no sé què es pensava que hi trobaria. La següent notícia que en vaig tenir va ser un obituari. Va morir el 3 de juliol del 1984.
Norma, en fi, n’acaba de publicar un recopilatori monumental: Coll, trayectoria de un historietista insólito. Una oportunitat única de (re)descobrir-ne el dibuix alegre, honest i senzill, sense pretensions. Amb el mèrit afegit que no té un personatge concret amb qui identificar-lo. Feia historietes a partir d’estereotips, i els seus eren el nàufrag en una illa deserta, el majordom, el pescador, el pidolaire, el pilot de cotxe amb el seu descapotable i aix, els seus africans negres com el carbó, que avui no superarien el fi sedàs de la correcció política. Ells s’ho perden, amic meu.