Mira que la meva dèria pel tebeo m’ha permès tractar personatges excèntrics i viure situacions surrealistes. Només cal que recordin la vegada que vaig ser timat pel gran Vázquez, un detall de la meva biografia que m’honora i que no canviaria per res del món. Però un dels episodis que recordo amb més afecte és l’esmorzar que vam compartir amb Hugo Pratt (1927-1995), que en realitat no es deia Hugo, sinó Eugenio, i que escrivia el cognom amb una sola t. En fi. Va ser al saló de Barcelona del 1993, que aquell any no es va fer ni a l’estació de França, ni a les Drassanes ni a la plaça d’Espanya, sinó al mercat del Born. Passejava tranquil·lament entre les parades i de sobte veig davant meu un home alt com un Sant Pau, perquè era un tros d’home, que contra tot pronòstic anava tot sol. M’hi acosto amb timidesa, ja sabeu com soc, i no se m’acut altra que plantar-m’hi al costat:
–Hugo Pratt, supongo?, vaig arribar a dir-li. Atenció a la resposta:
–No será usted Stanley!?
Llavors no ho sabia, però acabava de manllevar-li la fórmula al gran explorador britànic que es va passar un any buscant el Doctor Livingstone per l’interior d’Àfrica. Fins que el va trobar, és clar. Aquesta anècdota, que explico en castellà perquè Hugo Pratt parlava un espanyol perfecte, fruit dels seus anys a l’Argentina, li va fer tanta gràcia que em va convidar a esmorzar a un tuguri que hi havia al davant del Born, un antre on perfectament hauríem pogut topar amb Corto Maltés. Va convidar ell, perquè era italià però tot un gentleman, i com que era un grandíssim conversador –com tants historietistes, d’altra banda– em vaig atrevir-li a demanar-li pel futur del Corto. Feia quatre anys que n’havia publicat l’última aventura (Mu) i la següent no podia trigar gaire.
–És cert que el Corto mor a la Guerra Civil espanyola?
–Doncs no exactament, amic meu. Hi desapareix, que no és ben bé el mateix. S’hi enrola en un dels batalllons britànics de les Brigades Internacionals, hi coincideix amb un jove poeta, John Cornford, net per cert de Darwin, que mor en combat el 1936 a la batalla de Lopera, i serveix a les ordres d’un oficial naturalment homosexual que havia participat en la repressió de l’aixecament irlandès i que enviava els seus homes al combat al crit de: “Endavant, noies!”
Si no moria a la Guerra Civil, on moria Corto? Doncs us ho diré jo, perquè m’ho va explicar en rigorosa primícia el bon Hugo, ell no va tenir temps de concloure aquell àlbum –va morir al cap de dos anys del nostre esmorzar a Barcelona– i que jo sàpiga mai ningú no ho ha dit. Corto mor sol, oblidat i boig el 1967, i en un manicomi de Xile. Final pelet depriment per a un dels herois del nostre segle XX, però Hugo Prat era així de desconcertant. El 1967: just l’any, per cert, que en va publicar la primera entrega, La balada del mar salado.
Deixin que els digui com va acabar la cosa: resulta que l’home, grandíssim viatger, col·leccionava diaris de tot el món. Em va veure amb el Diari d’Andorra sota el braç –aleshores hi feia la secció Còmic a fons, però aquesta és una altra història– i va l’home i me’l demana:
–Li importaria cedir-me’l per a la meva col·lecció?
Només faltaria, amic meu. A canvi, perquè vegin quina classe de persona era, em va obsequiar amb una primera edició de La ballata del mare salato en italià, des d’aleshores una de les joies de la meva col·lecció. Salut Corto!