Periodista cultural, a Francesc Miró li cridava l’atenció el masclisme soterrat entre homes pretesament progressistes. Plasma la seva recerca a ‘Homes, amor i cures’, llibre que presenta divendres al Refugi

‘Homes, amor i cures’ té un què de reflexió personal. 
Sí, sí, a banda d’aquest interès pel món cultural i com m’hi he trobat moltes actituds masclistes fins i tot entre homes d’esquerres, hi va haver una etapa personal en la qual em vaig plantejar com podia haver arribat als trenta anys sent un analfabet emocional. 

Un plantejament sincer. 
És un assaig que parla sobre les masculinitats, però no en els termes habituals, en el de noves masculinitats adaptades a un món feminista, sinó que es tracta de mirar endins i centrar l’assaig en com els homes ens cuidem a nosaltres mateixos i cuidem les nostres xarxes afectives, i en com expressem els nostres sentiments i emocions. 

No parlem de mascles alfa.
Exactament. La teoria i la producció literària feminista també peca d’emprar aquesta escala de masculinitat diguem-ne primitiva, una escala que a mi em sembla tòxica perquè fa que els homes estiguem comparant-nos entre nosaltres.

A veure qui és més home. 
Sí, si som suficientment homes per al patriarcat, que és un sistema que ens oprimeix a tot. A les dones, evidentment, però també els homes estem afectats i també hem de combatre la idea d’una piràmide de masculinitat on hi ha homes més homes que d’altres.

Una escala de conceptes tòxica. 
Els debats feministes també poden aprofundir en determinats estereotips masculins. Nosaltres estem afectats pel patriarcat, però no en la mateixa mesura que les dones. I entenc que les dones hagin necessitat generar espais de seguretat on expressar-se lliurement. També haurem de mirar els homes si tenim espais similars, per compartir què sentim i pensem. I clarament els tenim, quan quedem amb amics, pero no polititzem aquests espais. Perquè? Em semblava interessant investigar-ho.

El patriarcat també us pesa. El problema que et diguin ‘nenaza’.
I excloguem als grups d’homes perfils que no siguin heteronormatius. Però per exemple, mirem els índexs de suïcidi, és més elevat entre els homes. Potser perquè no hem abordat què significa ser un home. Implica no mostrar emocions, i això implica una càrrega emocional molt alta. Tot això també és pensar el feminisme, però d’una manera que ens obliga a realitzar certs canvis que no són còmodes. Som progressistes en el que és moral, però reaccionaris a l’hora d’actuar. 
 
Proposa mirar-se al mirall.
Estem polaritzats. I veure quines són les nostres actituds a casa, amb els vincles afectius... perquè a vegades som feministes de boqueta, però qui fa la llista de la compra?

Dona en el clau. 
Ja no es tracta de repartir tasques, sinó de compartir les cures, la càrrega mental. Ens ho hem de mirar i treballar-ho per aportar a un món més just. 

Les cures, dins i fora de casa, estan feminitzades. No en sou capaços?
Efectivament, i hauríem d’estar motivats per fer canvis nosaltres mateixos.  Capacitats n’estem, però és més còmode que ho faci un altre. Durant segles ens hem aprofitat del sistema i ja ens està bé. Fins i tot entre aquestes figures d’esquerra que en públic defensen un posicionament i quan arriben a casa volen tenir la taula parada. 

Aquí l’ha clavat. 
Les cures exigeixen moltíssim d’esforç, de temps, d’energia, i és més fàcil que ho faci un altre i aquest algú ha estat la dona. Amb l’entrada de la dona al món laboral la cosa no ha canviat, perquè nosaltres no hem canviat. 

La vida, a vegades...
Sí, sí, amb els índexs elevats de divorcis, què passa si el teu pare es fa gran i n’has de tenir cura? Aquí comences a valorar qui t’ha cuidat sempre, que normalment han estat dones. El feminisme també va de qui et renta el cul quan et fas gran. 

No es pot dir més clarament. 
Encara que sigui dur i barroer, aquesta és la realitat. Això són les cures, i s’han de repartir, n’hem de ser corresponsables.