El 21 torna ’El rescat dels Minairons’, un moment emblemàtic del Nadal a la Seu. Amb nodrida participació andorrana, que consti, començant per la coordinadora de tot plegat, Cristina Pericas

Passa a fer-se cada dos anys? 
Per poder optimitzar els recursos, tant econòmics com d’energies de l’equip. Creiem que necessitàvem més d’un any per preparar l’espectacle, sobretot amb aquesta escenografia nova, aquest vestuari nou, un canvi de proposta musical... Necessitàvem més que aquests tres mesos de res de cada any per poder fer-ho. 

Coordinar 200 persones: com es fa? 
Gràcies que vam començar els mesos d’abril i maig a tancar equip i a repartir tasques i la feina forta, des de setembre.

Deixa dormir?
Encara tinc whatsapps sense contestar. El que fem és dividir la gent en grups: un grup de cor, un grup de músics, un grup de petits, un grup d’actors adults i les entitats. Qüestió de tenir l’agenda molt organitzada per no embogir. Ara estem amb els voluntaris. Vam fer la crida aquest mes passat i hem tancat aquest divendres, amb els vint que tenen més disponibilitat. 

Què faran? 
Ens ajuden sobretot a muntar el pati del teatre immersiu, ens ajuden amb el vestuari.

Una Seu molt nadalenca. Qui sigui una mica Míster Scrooge...
Sí, hi ha hagut aquesta aposta nova per part de l’Ajuntament, que és del Pessebre vivent, i crec que hem de vigilar de vegades de no fer-nos mal, perquè el Pessebre està buscant voluntaris i nosaltres també. Hem estat de reunions també amb ells per intentar encabir sobretot els horaris, i per això hem apostat per les funcions de diumenge al matí i al Pessebre li hem de deixar les tardes del diumenge. 

‘El rescat dels Menairons’ arriba amb canvis al guió. 
Perquè és una obra que està feta per a 20 personatges, a partir del text de l’Albert Galindo, però nosaltres teníem 85 persones sobre l’escenari. També hi ha millores per la banda musical: partíem d’unes cançons que provenien d’una cantata –escrita per Ivan Caro i Pilar Planavila– i ara hem fet que la música acompanyi totes les escenes, per atansar-nos tant com puguem al musical. 

I amb canvis en l’escenografia, a càrrec d’una andorrana.
Amb la Judit Puig, que últimament ha fet Nua i també està a l’escola Entreacte. Ha dissenyat escenografia nova, amb el concepte de llum i ombra, jugant amb ombres. 

Bastant participació andorrana.
A vegades ens costa treballar units, però crec que ha sigut un gran descobriment aquesta xarxa que hem creat aquest any entre Andorra i la Seu. Perquè també tenim actors i voluntaris que venen d’Andorra.

Acabem de perdre Xavi Fernández, que també era una mica el pare del teatre allí i aquí, oi? 
Sí, jo crec que la figura del Xavi és qui va fer aquest lligam en uns inicis. El Xavi és el gran pare del teatre tant a la Seu com a Andorra.

Què és el  ‘El rescat’ per a la Seu? 
El rescat per la Seu és Els Pastorets per a Sant Julià. Forma part de la seva entitat, de la seva història, i veure com els nens, en comptes de pensar en pares Noels, pensen que la nit del 24 vindran els minairons a portar-los els regals... I això forma part de la mitologia de l’arrel i del territori, i no hi ha un altre lloc igual. 

Una laurediana... evadint-se de ‘Els Pastorets’.
Em mataran, em mataran. Bé, he estat molts anys als Pastorets, i llavors també va bé que anem canviant i que hi hagi altres artistes i altres directors que ho portin, que ens anem renovant, i a mi m’ha donat l’oportunitat de venir aquí. Ha sigut un gran descobriment per a mi.

Funció accessible per a tothom. 
Sí, s’ha fet aquesta aposta perquè  l’escola creu en el teatre comunitari, teatre social, i vèiem que estàvem excloent persones discapacitades. El de La Salle és un teatre antic i hi ha escales, així que  intentem posar una rampa,  per facilitar l’entrada a persones amb mobilitat reduïda, com ja es feia els altres anys, i enguany s’ha fet la inversió a poder posar subtítols i en audiodescripcions, tant per a persones amb discapacitat visual com auditiva.