Els castellers d’Andorra engeguen l’any a bon pas, amb tot un programa d’actuacions marcat tant a casa com a fora, explica el president, Juli Peña. I amb objectiu: sumar, fer pinya, que d’això es tracta

En marxa.
Però una mica al ralentí, al principi sempre costa una mica, no ve tothom als assaigs... A poc a poc, pam, pam, s’hi va sumant tothom. És clar, venim de Nadal i costa reengegar. 

Després de tants torrons, millor esperar, que alguns pesaran massa. 
També, també. Els que estiguin a baix ja es queixaran. 

Perdó la ximpleria. En tot cas, entreu en l’onzè any.
Sí, i amb un munt d’actuacions tancades: deu a casa i sis fora d’Andorra. 

Ens freguem les mans, doncs. 
Començaríem amb algun acte previ, com la nit de castells o la fira de voluntariat, però la primera actuació oficial seria a finals de març i a l’abril commemoraríem l’aniversari del nostre bateig. Després vindrien dates com la festa major d’Andorra la Vella, quan vindrà  la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i sempre que ve una colla de Tarragona hi ha espectacle. 

Benvinguts!
Al novembre també vindran els de Barcelona. Després farem també una diada que agrada molt a la gent, la de les set parròquies, i a veure durant la fira d’Andorra, suposo que el Comú no posarà problemes. Fins ara sempre han col·laborat molt amb nosaltres, esperem que no canviarà. També estarem a Andoflora.

I a Ordino. 
Serà una actuació especial, a finals de setembre. Serà especial perquè els castells són construccions humanes, però hi ha altres tipus de construccions humanes. Vindran els falcons, no sé si els heu vist mai. Tu que ets de la meva quinta, havies vist mai Con ocho basta?

I tant!
Es posaven així, fent com una piràmide. Doncs aquesta gent fan construccions d’aquesta mena. També vindrà una muixaranga, els castells entre cometes que es fan al País Valencià: s’assemblen als nostres, però tenen una litúrgia molt diferent  quant a vestimenta, música, etcètera.

Allà hi serem. 
Pel que fa a les actuacions fora, al maig anirem a la trobada de colles internacionals, a Berlín. Hi haurà els de París, Londres, de Zúric... Penseu que actualment hi ha disset colles fora de Catalunya, des d’Europa a Oceania. 

Com reacciona el públic forà?
Quan hem actuat a Copenhaguen, a París, qui gaudeix de tot plegat són els castellers mateixos. La gent d’allà ens mira amb molta curiositat. A Copenhaguen, la meitat de la colla són danesos, i és molt curiós. O la de Tòquio, déu-n’hi-do quants japonesos té. 

Curiós.
Però el públic general s’ho mira amb molt d’interès. Sempre hi ha qui ho considera perillós, és clar, o en destaca l’esforç, i qui ens ve a preguntar, cosa que ens encanta. Ràpidament ho associen a la cultura catalana, això sí. 

Deu anys. Com passa el temps!
Amb una pandèmia pel mig... Això del pas del temps ho comproves sobretot amb els nens, que van començar amb deu anys i ara en fan divuit. 

Com ha evolucionat?
Encara patim certa ressaca post-Covid i ens costa remuntar, aconseguir que la gent hi torni, s’hi sumi. No sé per què, però per a la gent ara, per exemple, sembla que el cap de setmana és moment de marxar sí o sí. Passa a altres entitats i associacions. Però sempre som molt optimistes. De fet, som una vuitantena i confio que enguany podem arribar a ser un centenar. 

Però hi ha els de sempre. 
El nucli dur, sí, que s’ha mantingut i saps que mai no fallarà, a banda d’un cercle de gent que va i ve. Però la flama de l’entitat es manté encesa. 

Anima’ns a afegir-nos-hi. 
Nosaltres sempre tenim el local d’assaig –ara que en tenim de propi– amb les portes obertes, perquè la gent passi i entri i miri i copsi l’ambient. Es tracta de fer colla en tots els sentits. Fixeu-vos que fins i tot tenim gent de Colòmbia, per exemple. Una manera d’integrar.