Dissenyadora, artista tèxtil, Anna Mangot impartirà dijous vinent a Casa Rull la xerrada  ‘Sota les faldilles de la història’. La roba, la femenina sobretot, sempre ha estat signe dels temps

Les dones encara anem encotillades?
Sí, sí, encara anem molt encotillades. Encara que no portem una cotilla física, com les del segle XVII i les del segle XVIII, tenim altres cotilles, tant socials com estètiques, perquè la majoria de dones encara ens depilem, oi?

Servidora, sí.
I passem per una sèrie de sofriments estètics que potser no ens farien falta. Només cal veure les campanades. La senyora va amb un vestit que pesa no sé quants quilos, o que li apreta no sé on, i el senyor que està al costat, tan còmode i calentó, potser porta a sota una samarreta tèrmica. Al costat de la Pedroche podria haver-hi també un senyor amb un mirinyac transparent, que ens alegraria la vista a les dones, oi?

No sabria dir-li-ho.
Més enllà, les dones en el dia a dia no tenim una cotilla física, però tenim altres tipus de cotilles.

Miri la ‘pobre’ Letícia, coixa per culpa dels talons.
Aquest és el gènere de coses a què em refereixo dins l’estètica, com poden ser els talons, com poden ser les faldilles, que sovint són peces de roba incòmodes, o perquè són massa curtes, o perquè són massa estretes. 

El rotllo aquest de la feminitat.
Encara tenim aquesta pressió. Com una dona amb certa edat i els cabells sense tenyir. Ara ja es veu molta gent amb el cabell natural, gris, però... Jo ja en tinc més de 50 i no em tenyeixo i hi ha gent que em diu encara, com vas així, t’hauries de tenyir, semblaries més jove. Jo vull semblar l’edat que tinc.

Ells són madurets interessants i tu, una vella despentinada. 
O el cas de les ungles. Ara que estan tan de moda aquestes ungles molt llargues, però a mi que no m’enganyin, que difícilment pots escriure el teclat de l’ordinador amb unes ungles tan llargues. 

Ni fregar-te un ull.
Als anys 70, els anys 60, va haver-hi una gran revolució i es van treure cotilles, ens vam alliberar dels sostenidors. Però hem tornat enrere. 
Les mares d’abans ens perseguien: “ponte una fajita”.
Sense sostenidors potser no vas còmoda tot el dia, però cal que tinguin tanta blonda, que siguin tan incòmodes?

Sostenidors fora! La xerrada farà un recorregut històric.
Sí, parlaré d’aquesta mena de bellesa imposada que hi ha en moltes cultures des del principi dels temps, des dels egipcis. I dels canvis que hi ha hagut. Per exemple, els talons, quan van sorgir, primer eren una peça que només portaven els homes. Parlarem també d’altres estàndards de bellesa d’arreu del món, com per exemple, aquestes senyores de Birmània que porten aquests collarets que els fan els colls molt llargs i després ja no se’ls poden treure perquè si no els cauria el cap. O els peus de lliri de les xineses, que es torturen perquè si no, no tindrien marit.  Un control patriarcal total. 

La cotilla en si...
És un símbol totalment de control. Apareix al segle XVI i pràcticament arriba fins al segle XX amb les seves diferents evolucions. Simbolitza una submissió, té un impacte en la salut, en la vida quotidiana: la dona pràcticament no podia ni moure’s, ni respirar, ni desenvolupar una activitat esportiva perquè s’ofegaven. 

No ho trobem a faltar. 
Fixa’t que hi ha una cançó de la Trinca que es diu La faixa. Coco Chanel va ser una persona molt decisiva en aquest àmbit, de les primeres que trencaran motlles i trauran aquesta opressió. Després van arribar els anys vint: el vestit era més curt.   Als anys seixanta i setanta va arribar la minifaldilla, un gran símbol de portar la contrària, de controvèrsia. 

Ara, les Kardashian dels nassos.
Tornem una mica a tota aquesta pressió social. Mireu, jo crec que es pot ser molt femenina, però no cal anar exhibint tota la mercaderia.