Any rere any es repeteixen gestos i cares (amb alguna novetat quan ha estat any electoral), però l’acte, per a l’espectador involuntari, necessita alguna emoció: enguany gaudíem de dos bisbes al preu d’un i escenografia renovada

Coneixem la litúrgia: el copríncep se situa enmig de la sala i les autoritats i representants de la societat civil van desfilant per fer la salutació formal. Enguany, per partida doble, a Vives i a Serrano Pentinat, que debutava. Molts desitgem un ritme més presto i menys maestoso, però probablement els protagonistes degusten així els seus minuts. Jaume Bartumeu exhibeix complicitat amb l’arquebisbe, més circumspecció amb Serrano i un somriure que deixa veure en poques ocasions. És clar que per a somriure que s’albira de lluny, el de Carine Montaner. Àngels Mach arriba amb crosses (però aguantarà tot l’acte dempeus, com una valenta). I així una cerimònia d’encaixada de mans (doble), dents al descobert i tres o quatre paraules, repetida desenes de vegades. En un recés, Vives s’adreça a la premsa i comenta el premi que va rebre el Bondia per la cobertura de l’ordenació del coadjutor. “Està bé quan es premien els bons reportatges, no els dolents”. Gairebé ens cau la bava, però de sobte dubtem si hi ha reprimenda implícita. 
Acabat el besamans, moment del discurs a la gran sala adjacent. Amb escenografia renovada que, via catifa vermella encaminant-se fins a un escenari situat al fons, garanteix al seguici encapçalat pels prelats una entrada divina. 
Entre les presències, una absència: l’alcalde de la Seu, Joan Barrera. I encara que els dos regidors que el representen no deixen anar pistes, aquí estem, amb la mosca darrere l’orella: quins grans designis per a la ciutat li van impedit complir amb l’acte protocol·lari?