La primavera del 2001 va ser important per a Joan-Enric Vives i per a Josep-Lluís Serrano  (Tivissa, Tarragona, 1977), que en el pròxim capítol que hi hagi pel que fa a moviments de gran transcendència històrica a la Seu d’Urgell i a Andorra adquiriran els papers de succeït i de successor, respectivament. El primer es convertia, al juny, en l’ombra del bisbe Joan Martí Alanis per no separar-se’n fins al maig del 2003, i el segon, un mes abans, vivia el seu pas diaconal a la catedral de Tortosa per acabar rebent l’ordenació sacerdotal l’abril següent.
Amb aquesta coincidència temporal en les seves carreres, que els pròxims mesos segur podran comentar durant les llargues estones que compartiran en públic i en privat, Vives i Serrano celebraran dimecres els 75 anys del primer havent tancat una novel·lesca trama de supòsits frustrats. Una pluja de noms i de possibilitats per refer una estructura com és el coprincipat episcopal que ha quedat resolta amb el nomenament de Serrano. El cert és que ha servit durant gairebé sis anys a la nunciatura apostòlica, a les ordres del secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, i que no figurava en cap travessa, i tot i que Vives sí que va admetre el dia de la presentació que li seguia les passes al Vaticà, no consta que formés part de la terna que havia presentat al papa Francesc. Aquesta setmana marxa de nou cap a Roma i en tornarà al setembre, previsiblement amb la data de la presa de possessió ja confirmada.
Serrano ha passat pàgina des de la calidesa i el confort que, havent superat el primer gran obstacle de presentar-se públicament com a successor de Vives el 12 de juliol passat, li confereix la seva terra natal, on va tornar immediatament després. La mateixa terra on la tranquil·litat s’escola per cadascuna de les cases apinyades i per les serres que voregen Tivissa, i on va aprendre a posar-se davant els feligresos de la parròquia seguint els mandats d’un capellà de poble, Josep Maria Subirats, que va captar les seves qualitats. Un capellà que, en paraules dels tivissans amb la ment més afinada, portava sempre, a la butxaca de la sotana, una cinta mètrica per anar preveient futures reparacions de l’església i era també, diuen, un amant dels animals, sobretot dels ocells. 

El bisbe més jove d’Espanya
D’aquest sacerdot va aprendre Serrano Pentinat, que, fins a la seva arribada als despatxos de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu el 2019 –els projectes que tenia en marxa hauran de passar a unes altres mans–, ha tingut Sant Enric d’Ossó –fill també de la Ribera d’Ebre, i fundador de la Companyia de Santa Teresa– entre els seus referents religiosos i intel·lectuals. “Josep Maria Subirats era un gran teresià i un gran coneixedor de la figura de qui dona nom a aquesta congregació, i el seu mestratge va ser molt important per a mi”, explica el nou bisbe coadjutor d’Urgell des de la sagristia on es va vestir d’escolà per primera vegada. Amb aquelles influències a la maleta, gairebé un quart de segle després un sacerdot del sud de Catalunya tornarà a portar les regnes de la diòcesi: recordin que Joan Martí Alanis era fill del Milà, a la comarca tarragonina de l’Alt Camp.
Una nova missió en què aquest amant de l’art romànic, d’ulls blaus i aficionat a l’excursionisme anirà coneixent el seu nou hàbitat abans de desprendre’s de la crossa que l’ajudarà a caminar per aquestes noves terres. “Hi vaig amb molta alegria i amb un esperit de sentir-me a casa meva, a prop de l’arquebisbe Joan-Enric, d’un clergat, de persones consagrades i d’una comunitat diocesana que m’ajudin a aprendre constantment”, reconeix. La mateixa actitud que cada mes de juliol ha tingut, en tornar al niu de les Terres de l’Ebre, per servir en tot allò que convingués al costat dels rectors que ha tingut la seva parròquia. 
Només el temps dirà si l’elecció ha estat encertada, però el present indica que el nou bisbe de 47 anys –serà el més jove de tota la Conferència Episcopal Espanyola– actuarà com un amfibi adaptant-se als nous medis naturals i socials que es trobarà. De profunda argumentació teològica, el seu coneixement del portuguès –ha desfilat per les nunciatures del Brasil  i de Moçambic, també per la de Nicaragua– li servirà per entendre millor un poble amb marcada presència lusitana. Hi haurà un temps en què podrà tocar sostre i veure’s en la posició d’arquebisbe, però serà dels que prioritzarà, a l’estiu, tornar al poble, i a casa, per mantenir-se a prop dels amics en els sopars de companys de quinta.