D’acord que a l’abril cada gota de pluja val per mil, però un ja està fart de semblar un mariner a la coberta d’un bacallaner a Terranova o Ismael a bord del Pequod a la caça de Moby Dick, la balena blanca intel·ligent i traïdora. I no cal ser Jonàs i haver viscut al ventre del cetaci per saber que hi ha temes, com els religiosos, que solen ser de digestió lenta i necessitar abundants dosis d’Almax Forte i Omeprazol, tret que l’interlocutor sigui mossèn Pepe.
Celebra 25 anys de la seva ordenació després d’haver estudiat Econòmiques a València i fer oposicions al ministeri d’Economia i Hisenda espanyol i d’estar cinc anys a gestió tributària. Va demanar una excedència i va marxar a estudiar Teologia. “Volia fer pastoral de joventut i en aquell moment es feia a Roma o a Madrid i vaig estudiar a la capital espanyola amb els salesians”, explica.
El 1998 és ordenat diaca a la basílica María Auxiliadora d’Atocha amb els companys de Teologia de Madrid i s’incorpora al Bisbat d’Urgell. La seva il·lusió era anar a la Vall d’Aran “perquè sempre havia estat un lloc teològic, una presència de Déu des de petit, amb la família sempre hi anàvem amb la família”. El seu germà gran hi és enterrat “i jo vaig venir al Bisbat d’Urgell per la Vall d’Aran”. El bisbe Joan Martí Alanis el va enviar de diaca allà perquè hi faltava gent. El primer any que va arribar van fer una activitat amb els joves aranesos, la ruta de les ermites, semblant al camí de Sant Jaume. “Va ser un estiu molt xulo”, recorda.
DELEGAT DE JOVENTUT
Posteriorment va haver-hi una vacant a la Seu d’Urgell, a l’Institut Joan Brudieu, i de delegat de Joventut al Bisbat. “Em va cridar el bisbe i vam anar a dinar als Banys de Sant Vicenç. Quan un es fa capellà és per servir i estar al servei de la comunitat i allà on realment faci falta. I així va ser. Van ser 14 o 15 anys a la Seu genials, al Joan Brudieu amb una relació excepcional a nivell de claustre i d’alumnes, amb moltes activitats.”
Els caps de setmana anava a fer missa a les Valls d’Aguilar, un municipi de la comarca de l’Alt Urgell. Comprèn dues entitats municipals descentralitzades: la Guàrdia d’Ares i Taús. “Va ser una experiència molt maca. Sorties al matí amb el 4x4, anaves a Taús, i el dia de Pasqua començaves allà i anaves baixant i anaves ressuscitant Nostre Senyor amb celebracions de poble en poble fins a la tarda. Va ser una experiència molt positiva i en petites comunitats. Recordo molt les festes a Taús, molt ben preparades, hi havia molt bon ambient. Tinc a la retina imatges gravades d’acompanyaments, de comiats, casaments... molt macos.”
A la parròquia de Sant Julià de Lòria va substituir mossèn Dídac Martín en un exemple que hauria pogut formar part del llibre Vides paral·leles de Plutarc de Queronea. “Sempre hem tingut un itinerari molt semblant. Sempre li deia. Ell havia començat a la Vall d’Aran com un servidor, d’allà va anar a la Seu d’Urgell com un servidor i a l’Institut Joan Brudieu com un servidor, i de la Seu d’Urgell a Sant Julià com un servidor. Semblava que jo anava darrere de mossèn Dídac, una mica seguint les seves petjades. Ha estat així. En Dídac va ser molt estimat a la Vall d’Aran, a Arties. Era fill de guàrdia civil. Després ja va estar malalt i va ser quan el bisbe Joan-Enric Vives em va proposar venir a Sant Julià per a substituir-lo”.
Mossèn Pepe ja tenia una vinculació important amb la parròquia laurediana com a professor a la Universitat d’Andorra, a banda de la relació estreta que sempre hi ha hagut entre Sant Julià i la Seu. “Un bon lligam, unes tradicions i festes molt semblants”, afegeix. “Vaig acceptar com un repte, per veure què podem fer per acompanyar la comunitat cristiana a Laurèdia i, com diuen els gojos a Laurèdia, els seus contorns”.
Tot i estar a Sant Julià destaca la col·laboració que hi ha entre els mossens del país. “Ens ajudem els uns als altres. Cadascú està a la seva parròquia però anem més enllà. El Canòlich Music va néixer a Sant Julià però amb un esperit de país. La Setmana de Cinema Espiritual està molt vinculada a les set parròquies i als diferents sistemes educatius, l’aplec de Canòlich, que té molta simbologia i molta participació. És un dia de molta identitat com a país. Des de Sant Julià estem fent un servei de país com la resta de companys preveres”. Amb l’arribada de mossèn Pepe també es va posar en marxa la Missa Jove, cada primer dissabte de mes, “perquè els joves puguin tenir referents al seu voltant, i sempre m’ha agradat acompanyar el jovent amb una didàctica adaptada a les seves dimensions”.
Sant Julià ha estat tradicionalment una parròquia de molta pràctica religiosa que mossèn Pepe ha potenciat preservant la identitat laurediana. Per a mossèn Pepe “són 25 anys d’il·lusió. Em sento orgullós del que soc. Crec que és un orgull ser mossèn. En aquest moment de la meva vida, a les portes dels 60 anys, és una gràcia de Déu poder seguir amb il·lusió cada dia més enllà de les crítiques i del que diran i més enllà de les taques que la institució pugui tenir. Humilment he intentat estar a l’altura, al servei de tothom, i he de demanar perdó si en algun moment aquest servidor o la institució a la qual represento no ho hem estat”.
