El període per conservar la història clínica que està en possessió del SAAS, un organisme públic, és de 15 anys. Així es va fixar el març del 2023, tal com es va publicar al BOPA. Però al si de la mateixa Comissió Nacional d’Accés i Avaluació Documental (CNAAD) encarregada de fer-ho, a finals de l’any passat es va tornar a posar sobre la taula el tema al tomb de si es podia establir o no aquest mateix temps per guardar les històries clíniques que es troben en empreses o consultoris mèdics privats a petició del ministeri de Salut. La comissió va decidir que aplicar aquest mateix criteri a l’àmbit privat no era de la seva competència. 

Però la deliberació va anar més enllà en considerar que “el temps de conservació que es va establir per a les històries clíniques del SAAS no és el més adient”. Per què? Es van exposar diversos motius. Què passa amb els residents i nacionals que han marxat del país però que passats 15 anys tornin? I amb la documentació clínica dels transeünts?

Però no només això. Com es conjuguen aquests 15 anys amb el termini de prescripció de les negligències mèdiques o amb el temps necessari per investigar malalties genètiques?

Si, a més, es té en compte la legislació d’altres països, s’observa que es fixa un temps de conservació més llarg, concretament de 30 anys. És potser aquest el termini més adient?  Finalment, la Comissió Nacional d’Accés i Avaluació Documental va acceptar la proposta de la representant de Salut a l’organisme, segons la qual és el ministeri qui “hauria de fer aquesta nova proposta”. 

Els noms del registre de prohibits al joc, quant s’han de guardar?
Quant de temps s’han de conservar les dades de les persones que voluntàriament s’autoexclouen del casino o del bingo per impedir-se l’accés al joc? Aquesta és una de les qüestions que la Comissió Nacional d’Accés i Avaluació Documental va tractar en la reunió del passat mes de desembre de 2024. Un tema que s’ha de regular, un cop aprovada la Llei dels jocs d’atzar fa tot just un parell de mesos. Doncs es va generar un debat a l’hora d’establir aquest termini. En primer lloc, per la dificultat que suposa precisament la voluntarietat de la inscripció, ja que han de ser les mateixes persones les que es donin de baixa del registre. I, és clar, aquí hi juguen factors diversos a tenir en compte consignats en l’acta de la reunió, com ara que aquestes persones marxin del país a causa de la mobilitat de població que experimenta el Principat, que hagin traspassat o bé superat la dependència “i no han pensat a donar-se de baixa”. D’aquí que l’organisme es plantegés la possibilitat d’establir “un termini llarg”. Així, algun membre de la comissió va proposar un termini de conservació del registre de prohibits al joc de  50 anys com a màxim si no se sap si la persona ha mort o no i de 25 anys quan se sap del cert que ha traspassat. Una altra aportació, però, va advocar perquè el termini fos més llarg, ja que “una persona pot ser jugadora des dels 18 anys i el termini de 50 anys fa curt per l’esperança de vida”. Per aquest motiu, es va defensar que “potser 100 anys seria una mesura justa”.

Així les coses, finalment des de la comissió es va decidir donar-hi més voltes a la qüestió i retornar al Comitè d’avaluació la determinació del termini màxim de conservació per aquest registre de prohibits, ja que a més de generar una documentació, s’afirma, “és en si un registre de forma electrònica que s’utilitza de forma oculta pels operadors del joc”.