Si una imatge icònica haurà quedat impresa a la retina de molts després la desastrosa dana que va assolar tants pobles del País Valencià i Castella-la Manxa (vides a banda, naturalment) serà la dels cotxes amuntegats, piràmides de ferralla inservible (excepte pel valerós Mercedes que sortia enfangat però encara rugint), tot un símbol, una al·legoria, de com estem tractant el planeta. És una imatge que no marxa de la imaginació, a servidora li torna amb freqüència caminant simplement pel barri, on patim un considerable problema d’aparcament i els vehicles s’amunteguen a banda i banda del carrer, colonitzant tot l’espai possible, dificultant el pas a l’autobús escolar i altres serveis. No és difícil ara imaginar-los arrossegats i convertits en una patètica muntanya de ferros recargolats al final del carrer.
120.000 vehicles, és a dir, el doble dels que s’esperen a Andorra aquest pont de la Puríssima. Quina imatge apocalíptica oferirien tots arrasats?
Em pregunto si aquestes imatges estaran en la ment dels responsables d’emprendre la reconstrucció de les zones devastades. Serà per a ells un bon moment per plantejar-se sistemes de transport que no tinguin el vehicle privat com a peça principal de la mobilitat?
Pel que ens toca, no cal que algun dia reflexionem seriosament i que l’aposta pel transport públic sigui més que paraules o utopies? Propostes serioses i sostenibles: quant de temps es pot oferir una gratuïtat total? No és preferible un preu raonable i un servei de la millor qualitat en horaris i amplitud de la xarxa?
Frontera avall, el problema s’agreuja, amb un transport públic deficient (per ser amables) i sense ningú que sembli decidit a agafar el problema per les banyes de manera valenta i imaginativa.
