Fa dos segles i precisament la primera part de la segona meitat del segle XIX, Andorra, de la mà del síndic Guillem d’Areny-Plandolit s’apuntalava tímidament com un Estat en el concert internacional. Els anys 1866 i 1867 s’adoptava la bandera, blau, groc i vermell amb l’escut i es democratitzaven les institucions, transformant el Consell de la Terra en un Consell General integrat per tots els caps de casa i no solament els caps de les cases benestants, caps grossos. També es promovien projectes per a fer créixer el país amb la implantació del sector terciari, amb el comerç i el turisme, se signaven acords comercials amb França i amb Espanya mitjançant intercanvi de cartes entre el síndic representant el Consell general i Napoleó III a França i Isabel II a Espanya. A més, el 1867 el país va ser present a l’Exposició Universal de París, i un viatger nord-americà, Bayard Taylor, que havia quedat admirat per Andorra durant la seva estada al país el 1867, publicava el 1869 a Nova York un llibre sobre les seves descobertes amb dos capítols sobre Andorra titulats  The Republic of the Pyrenees.

Per contra el 1967, cent anys més tard, el país havia ampliat la seva base democràtica el 1933 amb l’adopció del sufragi masculí que donava el dret de vot a tots els homes andorrans majors, el síndic era Julià Reig, el comerç i el turisme de neu feien créixer el país a passos agegantats, amb milers de persones que visitaven i que consumien al país posant-lo com un destí molt preuat. Alhora que Andorra es feia més solidària, fent-ne un Estat del benestar amb la instauració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, la CASS, i amb un fet històric rellevant, ja que per primera vegada un copríncep francès visitava el país amb el copríncep Charles de Gaulle al Principat l’octubre del 1967. El 1967 Andorra ja és un país que creix. Creix en població, creix socialment i creix econòmicament. Però les seves institucions seguien essent tutelades tant pels afers exteriors, com pels interiors pels coprínceps. És cert que els coprínceps estimaven que el Consell general era competent per ocupar-se de les tasques administratives i del dia a dia dels andorrans, però consideraven que en tot el que estava relacionat amb l’ordre i la justícia i amb els afers exteriors, els competents eren ells i en cap cas el Consell General. És a dir, que el 1967 hi havia un conflicte obert, ja que mentre els andorrans empenyien perquè el Principat fos un Estat de dret i un Estat en dret internacional, els coprínceps, emparant-se en els Pariatges del segle XIII, es reservaven l’ús exclusiu d’aquestes prerrogatives. Pot ser que el 1867 tot semblava més obert, inèdit i permeable.

I per què comento aquestes dates? Doncs perquè hi ha un error en la publicació oficial del primer gran acord que el Principat va segellar amb Europa: l’acord comercial del 1990 amb una unió duanera parcial. En l’edicte del 6 de juny del 1991 del BOPA del 14 de juny d'aquell any pel qual s'ordena la publicació de l'acord en forma d'intercanvi de cartes entre el Principat d'Andorra i la Comunitat Econòmica Europea del juny de 1990, s’observa a l’article 25, que cito: “Les disposicions del present acord substitueixen les que són aplicades, fins a l'entrada en vigor d'aquest, per la Comunitat i en particular França i Espanya, en virtut dels intercanvis de cartes del 1967 amb el Principat d'Andorra”. I quedo perplexa. La perplexitat rau en el fet que el 1967 Andorra no va signar cap acord comercial amb França i amb Espanya. Com ja s’ha comentat no era per manca de ganes, sinó per la controvèrsia amb els coprínceps entorn la sobirania.

Però quan el síndic, a nom del Consell General, sí que va signar acords comercials amb França i Espanya va ser cent anys abans, el 1867. És cert que aquesta errada es pot percebre com un detall, però mirant-ho amb perspectiva i sent exigents amb com s’escriu la història, és una errada garrafal que en 34 anys no s’ha esmenat. Sobretot, sabent que aquesta publicació oficial s’ha extret de la pàgina web de la Secretaria d’Estat pels Afers Europeus.

A efectes pràctics canvia poc, però en realitat fa mal als ulls.