Com cada any, arriba el moment de les llistes i els resums. L’any s’acaba, i toca fer memòria dels dies passats, sobretot pensant en els dies futurs i a evitar errors pretèrits. És hora de fer balanç per saber si hem sigut bons nens i nenes i preparar-nos per rebre els Reis Mags amb les nostres peticions. Aquest resum el començaré pel final, pels comiats que ens han colpit aquests dies. Recordo el Xavi Fernández, una pèrdua que marcarà l’any. No soc la persona més indicada per escriure sobre ell, però no vull deixar de remarcar la seva importància per als artistes del país. Deixo aquí un record que, segurament, no li farà justícia.
L’any (artístic-teatral) va començar allà fora de les nostres fronteres: a Barcelona, es va estrenar Andorra, una coproducció amb el TNC amb molta presència de casa nostra, i que més tard vam poder veure a Encamp. L’obra de Max Frisch, dirigida per Esther Nadal, va passar una mica desapercebuda en la selva teatral de Barcelona, però va fer molt de soroll als Pirineus, amb delegació política inclosa a l’estrena. Aquest curs també ha tingut canvi polític amb les eleccions comunals, i els nous consellers de Cultura, que són una part important d’aquest camí, amb apostes i nous perfils.
L’Escena Nacional ha anat de punta a punta, i del gener passem al desembre per veure l’estrena de la segona producció: La neu dins d’aquesta pluja, de l’Alfons Casal, dirigida per Marc Rosich (en una setmana al Comunal). Aquesta funció ens apunta dues coses: l’aposta de la Temporada de Teatre per oferir una programació plena de propostes locals, amateurs i professionals (que esperem que sigui una proposta continuada i plena d’oportunitats), i que marcarà el relleu en la direcció artística de l’ENA. Això se suma al que es va produir a les Joves Companyies, que semblen la peça de major continuïtat escènica al panorama local, amb l’arribada de Joel Pla i Joan Hernández i l’estrena estiuenca del Macbeth, on les joves de Jo Dansa compartien l’escenari amb les de Jocand.
Futures artistes que ja poden començar a pensar en la seva professionalització: per fi, el 2024 arriba la implantació de l’estatut de l’artista i les 1.001 formes de morir abans d’aconseguir-ho. Una feina pendent per al 2025. Ha sigut també l’any de la consolidació de festivals: la segona edició del ClàssicAnd, que fa un pas més en la ubicació d’Andorra al panorama de la música clàssica mundial; la tercera del Festac, la gran aposta pel teatre de carrer a Sant Julià; el Canillo Escènic Arts d’estiu i el festival Ànima de Titelles a Encamp.
Tot i això, segueix la comparació entre els recursos destinats a la cultura i l’esport, i les “subvencions pluja de mannà”. Amb les noves bases i justificacions pendents, serà un altre repte per al 2025. Segur que em deixo fites pel camí, però les recordaré quan escrigui la carta a Ses Majestats d’Orient. Ens llegim l’any vinent!
