Alguns esports del país estan instal·lats sempre en una nòria constant. Puja, baixa, puja, baixa i sobreviuen amb una resiliència digna d’estudi. L’FC Andorra és un d’ells i també ho és el Club Vòlei Andorra. Lluís Hillaire, un jugador-entrenador que va arribar al país el 1988, en pot donar fe. Ell és l’ànima d’aquesta entitat. S’hi ha deixat bona part de la seva vida i també una part de la seva economia. Les ha vist de tots els colors. Quaranta anys d’una entitat que està plena de contrastos. Va jugar molts anys a la Superlliga i també a la Superlliga 2, és a dir, la màxima divisió del vòlei espanyol i la segona màxima competició. Va ser subcampió de la Copa d’Espanya i també va jugar competició europea. El 2014 jo vaig viure una situació trista. El primer equip va desaparèixer de manera temporal. Un dels patrocinadors que anava a aportar uns calerons al club va fer marxa enrere –anava a invertir 400.000 euros per cinc temporades– i aquell equip dissenyat amb tanta ambició es va quedar al descobert, és a dir, aquells jugadors que van fitxar es van quedar sense equip. Hèctor García, Javi Borrego i José García es van haver de retirar de manera prematura, tot i que Javi i Hèctor van seguir jugant de manera amateur al país. Xavi Folguera va emigrar a l’Unicaja Almeria. Mario Augusto dos Santos va anar cap al Líban. Sevillano va tornar a Sòria. També va continuar a Espanya el cubà Osveny Sánchez. Aranha i Mariano Felipe da Silva van tornar cap al Brasil. I el club, quasi 10 anys després, està un xic recuperat amb 275 jugadors i aquesta temporada han tingut vuit equips en competició a la lliga catalana. Qui es va quedar pel camí, en una situació un pèl similar va ser el futbol sala. El vòlei, afortunadament, hi va creure i celebra 40 anys.