El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. Abans potser es coneixia més com a Dia de la Dona Treballadora. Es digui com es digui, però, l’objectiu del dia, la seva raó de ser, és conscienciar de les desigualtats i discriminacions, que encara perduren, entre homes i dones i lluitar-hi, buscar eliminar-les.
És el mateix motiu de ser del feminisme, que molts –i malauradament moltes– tenen mal entès i pensen que busca lluitar perquè les dones siguin més que els homes, o que els vulguin prendre drets. No dic que no hi hagi qui ho vulgui, però això no és feminisme. El feminisme l’únic que busca és la igualtat entre homes i dones, que malgrat ser evident que encara avui és inexistent, cada vegada costa més de fer veure.
Dic que és evident que encara hi ha diferències perquè les dones continuem tenint unes condicions i problemes pel simple fet de ser dones que els homes no tenen. Encara hi ha feines molt feminitzades i d’altres masculinitzades, i les primeres estan molt menys pagades que les segones. Ells continuen accedint més majoritàriament que elles a alts càrrecs i responsabilitat, mentre que, tot i “ajudar” en les feines de la llar, no carreguen amb les responsabilitats que hi ha associades.
Sí, sovint no es fa conscientment, i és fruit de la inèrcia que portem d’anys i anys on la dona quedava relegada a la cura de la casa i de la família mentre l’home portava els diners a casa. Ara bé, que no se’n sigui conscient no vol dir que hàgim de negar, per exemple, la bretxa salarial, entre d’altres, ni tampoc que el 8 de març no hi hagi res per commemorar ni per reivindicar, com sembla que ha passat enguany a Andorra.
