Rondinava l’altre dia la meva dilecta amiga È. pels gestos de condol, sincer o protocol·lari, que ha generat a mitja Europa el traspàs del papa Francesc. Diu que les campanes de Nôtre Dame van tocar en honor seu 88 vegades, una per cada any de vida del difunt sant pare. I juraria que les que dilluns al migdia van repicar a l’arxiprestal de Sant Esteve també eren en honor de Jorge Mario Bergoglio. L’hi hauré de demanar a mossèn Ramon. Ella rondinava, sospito que com molts altres, perquè deia que si el finat hagués sigut un aiatol·là, un lama o un rabí no s’haguessin tingut tants miraments, ni tributat tants honors, ni dedicat tantes portades. Que no som l’Estat laic que diem ser, s’exclamava. Home, humilment jo diria que laics ho som, però no desmemoriats. Perquè sembla que la manera de demostrar que no som un Estat confessional sigui per a alguns negar els últims dos mil anys d’història d’Europa en general, i en el cas particular d’Andorra, ignorar temeràriament que el papa no deixa de ser el superior jeràrquic del nostre copríncep episcopal. A molts potser els agradaria que les coses haguessin anat d’una altra manera, però van anar així i fins que no canviïn molt, millor tocar de peus a terra i no donar-se cops de cap contra la realitat, perquè nosaltres en sortirem amb un nyanyo a la closca i la realitat ni s’immutarà. Entenc l’atàvica pulsió anticlerical d’alguns, de veritat, tot i que precisament el papa Francesc ha sigut el més anticlerical que un papa es pot permetre ser. Però ara imaginin que ens toca la loteria i que el cardenal Parolin surt del conclave convertit en successor de Sant Pere. Un elemental sentit de la prudència aconsella prestar-hi una mica més d’atenció, fins i tot de carinyo, que no si canvien el dalai-lama, el patriarca de Moscou o el gran muftí de Jerusalem. Vaja, m’ho sembla a mi.
